El feudalisme

Orígens i desenvolupament del feudalisme. L’economia senyorial. Debat historiogràfic.

  1. Introducció.

En la generalitzada periodització de la història, l’Edat Mitjana comprèn l’espai de temps entre la caiguda de l’ Imperi romà d’occident amb la deposició de Ròmul August per Odoacre l’any 476 i, el descobriment d’Amèrica en 1492. són deu segles que, no són homogenis, però en els quals els historiadors situen l’origen i desenvolupament del feudalisme i l’establiment de l’economia senyorial, encara que alguns autors, especialment els marxistes, perllonguen aquest règim econòmic fins les revolucions burgess, amb data de 1789 per a França i una mica més tard per als països de la resta d’Europa (recordar que Rússia va abolir la servitud en 1861), ja dintre del període de l’Edat Moderna. En conseqüència, seran els historiadors medievalistes principalment i, alguns historiadors moderns els que s’encarreguen de la investigació del tema que ens ocupa.

Dintre d’aquest grup d’historiadors, a més a més, cadascun d’ells enfocarà la seva investigació tot depenent de l’escola historiogràfica a la que estiga adscrit. Aquest debat historiogràfic afecta, com veurem més endavant, a la qüestió de l’origen del feudalisme amb posicions enfrontades entre Duby u Pirenne, al seu àmbit geogràfic i al cronològic. Però sobretot, a la interpretació de què és el feudalisme, existint debats i teories diferents al respecte des de les diferents escoles que han tracta el tema, com són la marxista, la institucionalista, la dels annales i l’eclèctica.

  1. Cronologia i àmbit geogràfic del feudalisme.

Marc Bloch, un dels fundadors de l’escola dels Annales, diferencia dues etapes feudals, a les que Boutruche afegeix una tercera. La primera va des del final de l’Imperi romà a l’any 1000, la segona etapa, des de l’any 1000 al segle XIII i, la tercera etapa ocupa dels segles XIII al XV. En qualsevol cas, l’actual consens per al moment de plena vigència del feudalisme són els segles X, XI i XII, encara que Duby fa al·lusió a un període formatiu entre els ss VII i VIII i , a un període de decadència en els ss. XIII i XIV. Per altra banda, tal i com ja he referit amb anterioritat, segons la historiografia marxista el règim senyorial en Europa es va perllongar fins als ss. XVIII i XIX, amb la coneguda com a segona servitud.

Pel que fa a l’espai geogràfic, existeix la convenció general de centrar-lo en França, en la regió compresa entre els rius Loira i Rihn, encara que açò no implica que el sistema feudal s’instaure també en altres indrets com ara Anglaterra, on es desenvoluparà amb les seves variants després de l’arribada al tro anglès de Guillem el Conqueridor després de la victòria de Hastings el 1066 damunt dels anglosaxons. A més a més, el feudalisme, també es va implantar parcialment en la península italiana i en la península ibèrica. Pel que fa a Catalunya, ho feu seguint el model francès degut a la dependència durant segles dels comtes catalans respecte dels capets. En la zona castellanolleonesa, el procés d’expansió cap al sud va fer que el feudalisme d’aquesta àrea tinguera unes característiques específiques, ja que del fenomen repoblador i la seva urgent necessitat de població, va permetre l’aparició d’un camperolat lliure en les regions de frontera (les extrema durii).

En un sentit ample, es coneixen com a feudals els sistemes econòmics com els de l’Egipte o el Japó medievals, però en aquest tema ens remetrem al feudalisme europeu.

  1. Concepte de feudalisme i el seu debat historiogràfic.

Tal i com insisteix Pierre Bonassi, el debat historiogràfic al voltant del concepte de feudalisme, té el seu origen en les distintes corrents historiogràfiques i, ha propiciat enfrontaments durant dècades entre els historiadors. Tot seguit i, per a no allargar-nos massa, ens remetrem als quatre models que considerem més importants per la qualitat i profunditat de les investigacions dels historiadors que les defensen.

    1. Materialisme històric.

Amb Karl Marx al capdavant, aquesta corrent considera el feudalisme com un mode de producció que segueix cronològicament a l’esclavisme i precedeix al capitalisme. Seguint aquesta teoria, ens trobem amb definicions com la de Maurice Dobb, “el terme feudalisme és idèntic a allò que solem nomenar servitud; el que ve a significar que és una obligació imposada al productor per la força, sense tenir en compte la seva pròpia voluntat i que l’obliga a satisfer les exigències del senyor mitjançant el pagament de quantitats en espècie o diners i a la prestació de serveis gratuïts (corvees)”. En aquest sistema, Dobb, identifica com a característiques principals:

      • baix nivell tècnic dels instruments de producció

      • producció enfocada a l’autoconsum

      • prestació de serveis obligatoris

      • descentralització política

      • drets jurisdiccionals del senyor

    1. Corrent institucionalista.

Entén el feudalisme com una sèrie de vinculacions sinalagmàtiques entre dos persones. En aquest sentit Ganshof, interpreta el feudalisme com “el conjunt d’institucions que creen i controlen obligacions d’obediència i servei, principalment militars, per part d’un home lliure, el vassall, cap a un altre home lliure, el senyor, qui té obligacions com són la protecció i sosteniment del primer”. Les característiques d’aquest sistema són:

      • importància dels vincles de dependència home – home

      • jerarquia en els drets de propietat

      • fragmentació del poder

    1. Escola dels Annales.

Va intentar investigar la societat feudal, tant en aspectes econòmics com institucionals, però aprofundint en els factors sociològics i mentals. Així, Marc Bloch identifica com característiques principals del feudalisme, les següents:

    • existència d’una classe superior i privilegiada de soldats i, una altra classe no privilegiada i sotmesa a la terra de camperols

    • l’estament privilegiat gaudeix de la possessió de la terra, jurisdiccions i drets a canvi de fidelitat i servei al seu senyor superior

    • existència de relacions de dependència amb formes molt variades

    • fragmentació de l’estat

    1. Els historiadors eclèctics.

Com, per exemple Perry Anderson, entenen el feudalisme en una triple vessant. Per una part des de la perspectiva més restingida, l’entenen com el conjunt de vincles personals que uneixen al senyor i al vassall en base a unes obligacions i beneficis per a totes dues parts. Aquest procés, a més a més implica la fragmentació del poder polític en feus autònoms i, en tercer lloc, es desenvolupa en paral·lel, una economia senyorial, amb l’adscripció del camperolat a la terra i, l’obligació directa d’aquest últim de prestar servei de corvea al senyor i pagar delme sobre la collita i, tributs sobre la terra.

En totes les definicions que hem vist del feudalisme, s’observa que el feudalisme presenta una clara base rural i fa que la possessió de la terra es convertisca en el mòbil del poder.

  1. La qüestió de l’origen del feudalisme.

Al igual que en apartats anteriors, també ací hi ha diferents teories, però centraré la meva exposició en dos autors, com són Henry Pirenne i Georges Duby.

    1. Segons Pirenne.

El feudalisme és la repercussió en l’ordre públic de la ruralització de la societat. Aquesta ruralització es va donar, segons Pirenne durant l’època carolíngia ja que aferma la continuïtat del món romà amb la continuïtat del sistema econòmic romà amb la pervivència de l’aristocràcia d’època romana, que es refugia en les seves viles a partir de la caiguda de l’imperi romà d’occident, tot mesclant-se amb l’aristocràcia dels pobles “bàrbars”. Tot aquest procés crea un nou grup de propietaris rurals/feudals durant el període merovingi. Aquesta continuïtat econòmica sols va ser interrompuda per l’arribada dels àrabs al món mediterrani europeu, fet que interrompria també les rutes comercials i, provocaria al mateix temps el final de la vida urbana europea i, la conseqüent ruralització. Amb Carlemnay, a partir de l’any 800, hi ha certa reconstrucció de l’imperi romà d’occident amb un model de govern romà i germànic. En aquesta organització són peça clau els comtes, que reben el seu feu del rei durant l’acte d’investidura mentre juren fidelitat. Aquest paper és representat pel marqués en zones de frontera o allunyades de la cort. L’administració de la cort i el palau es confonen amb l’administració del reialme. Però, a la mort de Carlemany es dóna la disgregació del seu imperi i, per tant, del seu poder polític. Els comtes guanyen pes i poder als seus feus, nomenant vescomtes per a que governen els seus territoris durant la seva absència i, mitjançant noves relacions de vassallatge atorguen feus i senyorius als seus vassalls a canvi d’hosts militars, per així refermar el seu poder front al monarca i front a d’altres senyors feudals. Amb açò el poder central es debilita i, amb aquestes relacions feudovassallàtiques escalonades es va generant el sistema feudal que impregnarà els àmbits polític, econòmic, social i institucional (aquest és el model seguit per Catalunya, p ex.).

    1. Segons Georges Duby.

Aquest autor retarda el procés de ruralització a l’època del baix imperi romà, durant la crisi del s. III, època en la que els aristòcrates romans abandonen les urbs mentre que la inseguretat creada per les invasions bàrbares obliguen als clients a buscar refugi en els senyors, als que juren fidelitat. Per altra banda, els latifundis, que volen ser autònoms, no poden permetre’s el manteniment d’un exèrcit d’esclaus pel que els esclaus són manumitits jurídicament, encara que mantenint una relació de dependència amb el senyor, a qui ha de pagar amb una part de les collites (després amb diners) i a qui ha de prestar una sèrie de serveis quan el senyor els reclame. Aquests serveis s’especifiquen al pacte inicial i, l’esclau es troba vinculat a la terra, què no podrà abandonar. El senyoriu serà, segons Duby, en la cèl·lula essencial de la societat feudal. Del senyoriu parlarem més endavant, però ara ens detindrem en la revisió dels ritus, formes i obligacions del feudalisme com a institució.

  1. La institució feudovassallàtica i la seva evolució.

L’origen de la cerimònia per a segellar la relació entre senyor i vassall té el seu origen en l’encomanament, segons Balard, acte que vinculava a dos individus lliurement mitjançant dos ritus: l’homenatge i la investidura.

    1. L’homenatge.

Aquest acte consta de dues parts, com són el inmixto manus i la fidelitas.

Pel que fa al inmixto manus, el vassall s’apropa agenollat al senyor amb el cap descobert i les mans juntes i col·locades entre les del senyor com a símbol arcaic de mescla de sang. És una subordinació voluntària. Pel que fa a la fidelitas, el vassall jura sobre els llibres sagrats i promet servei al senyuor per pertànyer al seu cercle d’amistat. És un rol religiós i per tant un jurament sagrat que es segella amb el bes de la pau (òscul).

    1. La investidura.

Es produeix quan el senyor entrega “el benefici” al vassall, què sol ser un feu en forma de terres. Ara, les obligacions del vassall seran de tipus militar, englobant host, cavall, escorta i guàrdia, però també poden ser de tipus econòmic en casos concrets de segrest del senyor, casament d’una filla o per les croades. També pot ser de tipus judicial, consell, cort o assemblea.

Per part del senyor, el feu sol ser terra, però en els últims temps del feudalisme es va passar a donar una bossa de diners, comandament, justícia o cobrament de peatges. En funció del tipus de feu, durant la investidura, el senyor entrega al vassall un terrós de terra, anell o vara de comandament com a símbol. En el cas especial d’un vassall eclesiàstic, evidentment aquest no estava obligat a la defensa per les armes.

    1. Evolució.

En l’evolució d’aquesta institució, a partir del s. XIII, alguns aspectes de la relació canvien, encara que al principi es tractava d’una relació biunívoca, d’un vassall amb un únic senyor, amb el temps un mateix vassall podia prestar jurament a varis senyors i, ocasionalment, açò podia representar interessos contraposats. Per a subsanar el problema es va establir el conegut “homenatge ligi”, amb un senyor prioritari entre tots (Balard). Al mateix temps i, amb el pas del temps, el feu es va poder reinfeudar i presentar com a garantia de préstec i, a poc a poc es va convertir en hereditari, amb la qual cosa el servei perdia qualitat, ja que els hereus ja no es sentien tan lligats al senyor. Per aquest motiu es va establit una legislació que feia que el feu retornaria al senyor en cas de que el vassall no el servira amb la mateixa intensitat o, no tinguera descendència i obligava a pactar el matrimoni ,si la descendència era femenina i, a prestar jurament a tots els germans cap a l’hereu (la primogenitura).

Si en aquest contracte sinalagmàtic el vassall no compleix les seves obligacions, és acusat de “felonia” però, també podia rebutjar el feu amb el gest de tirar la festuca als peus del senyor a mode de desafiament, iniciant-se així una guerra.

    1. El final del feudalisme.

S’inicia al s. XIII, quan es donen certs factors.

  • Les seves pròpies contradiccions internes i la fragilitat de les relacions feudovassallàtiques, que es contaminen del reindeudament i amb la possibilitat de retre servei a varis senyors.

  • Els vassalls comencen a substituir el servei de les seves hosts per diners, el qual al mateix temps, el monarca fa servir per pagar mercenaris (sols fidels a ell) o finançar-se un exèrcit privat.

  • Quan el feu esdevé hereditari la qualitat del servei disminueix.

  • Els nous mètodes de lluita fan menys necessària la cavalleria i, per tant la noblesa militar per pes.

Tots aquestos factors i altres de tipus malthusians o de desenvolupament del comerç com indica Aweezy (capitalisme mercantil)), duran a poc a poc al desvirtuament de la institució feudal, mentre que els monarques aniran reunint parcel·les de poder polític i reunificant territoris pertanyents a nobles rebels o sense descendència, així com per victòries militars. Tot açò va significar una centralització del poder novament que donarà pas al naixement de l’Estat Modern i, la desaparició del feudalisme paulatinament com a institució.

  1. La societat feudal.

Georges Duby, en la seva obra “Guerrers i camperols”, mostra una societat feudal d’aspecte piramidal, estant en la base el camperolat, sense cap privilegi, adscrit a la terra (serfs de la gleba) i obligat a pagar en diners, espècies i treball personal. Dintre del grup de camperols cal distingir entre els esclaus i els homes lliures i, dintre d’aquest darrer grup entre petits propietaris alodials i colons adscrits a la terra. Aquesta vinculació a la terra, va provocar abusos dels senyors, els mals usos, donant-se nombroses revoltes camperoles durant l’època.

En l’esglaó superior estaven els senyors, els privilegiats i, per tant exempts de pagar impostos. Aquests senyors tenien drets jurisdiccionals per jutjar els seus camperols, cobrar peatges sobre ponts i camins i cobrar per l’ús de molins, forns, etc… L’estament eclesiàstic també era privilegiat encara que sense l’obligació de prestar serveis d’armes com els cavallers. Damunt d’aquesta piràmide feudal estaria el rei a efectes jerparquics, que no pràctics ja que alguns senyors feudals tenien més poder econòmic i militar que el rei, qui era considerat un primus inter pares. Tot i això, l’Església s’encarrega d’atorgar-li un poder supraterrenal, heretat directament de Déu.

  1. L’economia senyorial.

Com assegura Perry Anderson, el fonament de l’economia senyorial és el camp i la seva unitat bàsica: el senyoriu, què segons Boutuche s’estructura en tres parts:

    • Reserva indominicata (terres del senyor). Era explotada directament pel senyor amb el treball del camperolat a sou, serfs i esclaus. Ací estaran les millors terres, la residència del senyor i els establiments principals (molí, forn, estable, …)

    • Mansos dels colons,són petites unitats de terreny en les quals es divideix la propietat i que, teòricament, són suficient per alimentar una família sencera. Les obligacions del colon són llaurar la terra i pagar la part proporcional al senyor així com també les corvees.

    • Terres comunals, estan compostos per boscos i prats que poden ser utilitzats per tothom, però que amb el pas del temps i per la força passaran a ser possessió dels senyors.

El senyor podia ser tant laic ocm eclesiàstic i, els camperols alodials eren propietaris de les escasses terres que tenien, essent difícil la seva supervivència.

Tot i que la base fonamental de l’economia senyorial és la terra i el camperolat, no podem oblidar la tasca dels artesans, que mantenen al senyoriu en règim d’autosufuciència. Estem parlant de ferrers, teixidors, alfarers,…

El tercer factor de l’economia senyorial és el comerç ja que si a inicis de l’època feudal gairebé es paralitza i l’economia monetària quasi desapareix, durant el s. XII, i potser abans tal i com diu Duby, el comerç comença a resorgir en Europa des del s. XI. Apareixeran nuclis comercials importants a la Mediterrània, com a Venècia i, al mar Bàltic sorgirà una lliga comercial que crearà al 1356 la Hansa. Totes dues rutes, zones de comerç estaven en contacte amb les fires comercials, que al llarg de l’època medieval demostren que el comerç no ha desaparegut.

Hi haurà tant mercats internacionals, com regionals i locals, al voltant del senyoriu. També es dóna el desenvolupament de la banca i l’aparició de les lletres de canvi.

Pel que fa a l’agricultura, al llarg del període feudal cal distingir, segons Balard, entre una primer etapa de baixos rendiments i una segona a partir del s. XIII amb la millora dels sistemes d’explotació de la terra (rotació triennal), l’augment de bestiar (adobs), l’augment de les roturacions.

Hi ha un augment de les collites i una millora alimentària que també provocarà un augment demogràfic. Europa va triplicar la seva població entre l’any 1000 i el 1300. A més a més es va fer necessària una major roturació de terres, produint-se allò que Duby anomena com les conquestes camperoles, que van provocar un descens en el tamany dels boscos europeus, per així crear nous camps de conreu. Al mateix temps es donarà un creixement urbà.

  1. Conclusions.

El feudalisme és un fenomen que caracteritza gran part de l’EM pel que fa al seu sistema econòmic, l’estructura de la propietat, la propietat de la terra i les institucions i, com hem vist va patir una lenta evolució durant tot el període. Existeixen continus estudis i un revisionisme constant, però potser allò que més ha impactat ha sigut la seva empremta en la literatura, en novel·les de cavalleria i , en el cinema, apropant el feudalisme al públic en general.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Història i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s