El pensament polític i econòmic durant el segle XIX

Introducció.

Al llarg del tema farem una repassada a les principals corrents de pensament polític i econòmic del s. XIX, moment caracteritzat per l’afermament de bona part dels països europeus com a potències imperialistes. Cal remarcar que durant el segle XIX el globus terraqüi veurà desenvolupar-se una segona onada colonialista successora d’aquella iniciada al s.XVI cap a Amèrica, però ara serà el món sencer. Noves potències emergeixen, noves formes de pensar apareixen o provenen de teories polítiques i econòmiques ja sorgides amb anterioritat.

Altrament, és necessari assenyalar que el XIX és el segle d’afermament del procés d’industrialització a bona part del món. Aquest procés, conegut també com a Segona Revolució Industrial estarà directament relacionat amb el procés de canvi en els paradigmes socials i polítics, sobretot a la segona meitat del segle.

Per altra banda, ho ampliarem a la conclusió, cal tenir en compte que tal i com les teories que veurem tot seguit són fruit de l’evolució de les societats del moment i dels moviments intel·lectuals anteriors el pensament del s. XIX estarà íntimament relacionat amb el pensament polític, econòmic i social durant tot el segle XX.

A la nostra exposició farem referència a les quatre grans corrents de pensament durant el s. XIX, com van ser:

Liberalisme Nacionalisme Socialisme Anarquisme

 Abans però, cal establir l’any 1848 – l’any de les revolucions dels pobles d’Europa – com el punt d’inflexió en l’evolució del pensament polític europeu pel canvi de mentalitat derivat del total canvi en el panorama internacional. Assistim a l’evolució del nacionalisme cap a l’imperialisme. Assistim a l’aparició d’un nou grup de classe, la classe obrera, fruit del procés d’industrialització que fa trontollar els fonaments de l’antiga societat agrària. Assistim a la configuració de les teories democràtiques que, procedents dels il·lustrats, donaran fruit a les democràcies liberals del primer terç del s.XX a Europa. El segle XIX pot ser qualificat com el segle del gran canvi de la infraestructura econòmica i social.

1. Liberalisme.

Si al XIX es desenvolupen tot un seguit de teories polítiques, serà el liberalisme i el seu progrés la que tindrà un major pes social i econòmic. El liberalisme triomfa al bell cor del món, a Europa, i serà exportat a la resta del planeta, encara que cal dir que els EUA ja s’havien dotat d’una constitució liberal al s. XVIII. Així i tot, es pot afirmar que el primer lloc on va triomfar el liberalisme polític no fou altre que l’Anglaterra del XVII, i la posterior Gran Bretanya del XVIII.

Encara que alguns autors puguen veure referències a Sòcrates o Descartes, les arrels del pensament polític liberal les podem trobar al món il·lustrat. Precursors directes del liberalisme són l’anglès Locke al s. XVII, i ja al s.XVIII els il·lustrats francesos com Montesquieu, Voltaire i Rousseau. També podem dir que hi ha una clara influència d’Adam Smith pel que fa al pensament econòmic liberal, perquè cal diferenciar entre les diferents vessants del liberalisme; la política i l’econòmica.

L’evolució de liberalisme des del s. XVII – segle del seu naixement – des de la seva clara vocació burgesa fins a la seva influència sobre alguns teòrics del socialisme (damunt el socialisme fabià), o damunt del nacionalisme el fa essencial per entendre el s. XIX. La seva complexitat fa que puguem parlar no sols de les vessants política i econòmica, sinó també d’un liberalisme intel·lectual. A nivell econòmic es pot afirmar que el liberalisme és el fonament doctrinari del capitalisme ja que si s’oposa al dirigisme estatal els seus dos principis fonamentals són la riquesa i la propietat privada. Pel que fa al liberalisme polític – abans hem fet una breu referència – la seva oposició a les formes despòtiques de govern i la seva configuració el converteix en l’arrel de les democràcies parlamentàries i dels governs representatius.

Per altra banda el liberalisme intel·lectual es caracteritza pel seu esperit de tolerància. Aquest concepte no és propi del liberalisme i tampoc serà adoptat per tot el liberalisme.

Tot i les diferències entre les tres branques del liberalisme hi ha un seguit de característiques generals i aplicables al liberalisme en general com seran el naturalisme (la natura com a font de felicitat), el racionalisme (les lleis de la natura,l’ús de la raó i del iusnaturalisme), l’individualisme (l’individu està per damunt de la societat i de l’Estat) entès com a essencial per arribar al bé col·lectiu, llibertat (lligat a l’individualisme la llibertat com a expressió de l’individu), igualtat (no entesa com a igualtat social sinó com a llibertat front a altres persones), propietat (la propietat privada com a dret natual) i la seguretat (l’Estat ha de garantir les propietats i les llibertats individuals mitjançant legislació, justícia i poder polític que vetle pel compliment – separació de poders en certa manera. Açò ho va escriure Locke al s. XVII).

Malgrat aquesta defensa de la llibertat individuals i de la seva aplicació mitjançant mecanismes de justícia i poder polític hi haurà pensadors que veuran en eixe ideal de seguretat un possible entrebanc en el concepte de llibertat ja que de l’aplicació exhaustiva de les lleis es pot caure en la coerció i crear inseguretat. Cal tenir en compte que el liberalisme pot evolucionar de vegades cap a formes democràtiques, encara que xoca en el punt de les llibertats individuals ja que la democràcia suposa la cessió per part de l’individu i del conjunt de la societat de part del seu poder de decisió a una sèrie de persones. Per tant, no sempre podem parlar de liberalisme com a democràcia senzillament per la defensa que fan de l’individualisme, defensa que moltes vegades evoluciona cap a la negació de la necessitat de l’aparell de l’Estat a pràcticament cap nivell.

Si hem definit, a grans trets, el liberalisme polític ara anem a veure les principals característiques del pensament econòmic liberal, l’origen del qual es lliga amb els fisiòcrates francesos i, sobretot, amb Adam Smith. La màxima del fisiòcrates és aquella del “laisser faire, laisser passer”. Aquesta expressió sintetitza el pensament econòmic liberal que demanava l’eliminació de totes les traves estatals al desenvolupament i al comerç. Aquesta idea serà arreplegada per Adam Smith a la seva obra “La riquesa de les nacions”, punt de partida del pensament econòmic liberal.

Com veia Smith a l’ésser humà dins de la societat? Doncs com un individu lliure que seria capaç de decidir per si mateix, per a Smith hi hauria total harmonia entre els interessos individuals i col·lectius. Això sí, Smith considerava que l’acció governamental hauria d’estar reduïda a la mínima expressió i encarregar-se de tasques com la defensa front a possibles agressions estrangeres, la justícia i l’obra pública.

A nivell purament econòmic, Smith estableix tres idees fonamentals, com són:

• la divisió del treball, provocaria una creixent productivitat (seria el germen del taylorisme)
• teoria del valor, diferencia entre el valor d’ús d’un objecte i el valor de canvi. Smith veu en el treball l’única font de valor per poder fixar un valor de canvi. El valor de canvi s’integrarà, finalment, pel salari, la utlitat i la renda. Ja podem parlar de preu natural.
• diferencia entre el preu natural i el preu de mercat, determinat per l’oferta i la demanda.

Al s. XIX el principal teòric del liberalisme econòmic serà Ricardo, qui parla del valor de les mercaderies, el qual s’estableix tant pel treball present com pel  passat, per aquell que va influir en el seu procés de producció (des de l’obtenció de la matèria primera). Pel que fa als salaris Ricardo els entén com una mercaderia que tindrà un preu natural que serà determinat per les necessitats del treballador per poder subsistir i establir una família. Ricardo establirà una teoria, la llei de bronze dels salaris. Aquesta llei estableix una relació directa entre l’augment dels salaris, l’augment del benestar, l’augment de la població i la mà d’obra i de la conseqüència final, un descens dels salaris. Pel que fa a la renda Ricardo estableix als seus “Principis d’economia política”  que les diferències de renda es deuen a la productivitat de les explotacions (al 1817 estem parlant d’explotacions agràries).

Abans de concloure l’apartat referent al liberalisme, cal fer una ullada als principals teòrics liberals.

Entre tots destaquem la figura de John Stuart Mill, qui entén el valor de la relació entre societat i Estat. Ell defuig dels excessos del liberalisme pel que fa al paper secundari de l’Estat. Mill entén que no pot haver-hi un govern liberal sense una societat liberal i va més enllà al criticar el capitalisme ja que limita la llibertat individual, entesa per Mill com un bé individual i al mateix temps social. Mill entén l’Estat liberal com el garant de la llibertat.

Altre teòric a destacar és Benjamin Constant, qui entén la llibertat com el “pacífic goig de la independència privada”. Constant fa una defensa del bicameralisme legislador i del principi de les monarquies parlamentàries on el rei reina però no governa. Té, com la majoria dels teòrics del moment, una visió de la política censatària i burgesa.

Si la major part dels teòrics del pensament liberal són partidaris de l’individualisme com a forma d’entendre la vida, Alexis de Tocqueville tot i que té com a objectiu garantir la llibertat individual, entén l’individualisme com a destructor de societats. Tocqueville va plantejar al s. XIX un model d’administració descentralitzada que defensava les llibertats locals i provincials. Al mateix temps era partidari de la creació de societats de tot tipus encaminades a la substitució de l’aristocràcia. Fruit d’aquelles idees són dels “Reials Societats d’Amics” nascudes a Espanya durant el s. XIX. Per concloure amb Tocqueville cal assenyalar que defensava el sentit de la responsabilitat i la passió pel bé públic.

2. Nacionalisme.

La idea de nació pot ser atribuïda a qualsevol grup social que tinga trets culturals comuns, però cal tenir clar que és un sentiment arrelat de major o menor manera en la col·lectivitat conformadora de la societat. Cal dir que la idea de nació va de la mà de la creixent importància dels Estats front a la primera idea universal de societat comuna, la Cristiandat. El fet que l’Estat guanye pes front a la idea de unitat de la comunitat cristiana fica en relleu dos aspectes essencials per comprendre el sentit del nacionalisme polític, como són autonomia política front ingerències externes i no la no necessitat de que la religió siga el nexe d’unió de la societat, de la nació. I és ací on apareix la gran novetat durant el s. XIX, la nació no és res més que la paraula feta servir per fer referència al conjunt de la societat, encara que des de la perspectiva de la burgesia i, per tant, des de la perspectiva de classe dominant que entenia com a naturals les desigualtats socials. Encara així i tot cal destacar el gran canvi de perspectiva respecte de moments anteriors.

La idea de nació, o de singularitat de cada estat tenen un origen clar en Maquiavel, qui a cavall entre els segles XV i XVI reclama per a l’àmbit italià la creació d’un Estat fort. Tot i això altra influència per al nacionalisme del s. XIX és la revolució anglesa de 1688, primer triomf del liberalisme polític i de la idea nacional al món. Altre exemple de cohesió, en aquest cas buscant els drets polítics, és el que durà a la creació dels EUA a la segona meitat del s. XIX. L’exemple, però, més clar de l’aparició del terme nació és la revolució francesa de 1789, episodi essencial per entendre el nostre món i que veurà com es crea  una Assemblea Nacional. Apareix el dret de la nació francesa a expressar-se, la nació serà identificada amb tot allò que no siga la societat privilegiada.

Ja al segle XIX els exemples de nacionalisme més destacables són l’alemany i l’italià, encara que hi ha altres exemples identificats com a fruit de la resistència a l’imperi napoleònic (l’espanyol) o com a reacció al Congrés de Viena (Bohèmia).

Pel que fa als casos paradigmàtics del XIX començarem amb el nacionalisme alemany, el naixement del qual s’identifica amb la idea del Volk que Herder va desenvolupar. Aquest pensador identifica  la idea del poble alemany no sols com una unió d’individus sinó amb una entitat metafísica que té lligams com la llengua, l’art, la cultura, etc… Ell entén que la humanitat sols es manifesta mitjançant les comunitats nacionals. Aquesta idea del Volk fou arreplegat per Hegel, qui va identificar l’Estat prussià amb l’Estat ideal i racional. Per altra banda, List assenta les bases del nacionalisme econòmic i es recolza en la defensa al Zollverein.

Amb açò es dóna el naixement de la idea de nació alemanya que intenta diferenciar-se des dels seus inicis de la resta de nacions del seu entorn. A més a més intentarà justificar la seva suposada superioritat i s’encaminarà cap a un nacionalisme agressiu que el duu a separar-se del liberalisme polític. Una mostra és la Realpolitik alemanya.

L’alemanya de Bismarck acabarà exaltant el poder de l’Estat, identificant el militarisme prussià com essencial i fent  de l’autoritarisme la forma de govern. Al mateix temps es desenvoluparà la intolerància a les minories religioses i racials, i es fa gala d’un clar darwinisme social.

Pel que fa al nacionalisme italià, podem dir que la primera proposta és la que Maquiavel llança segles abans de l’aparició de la figura de Mazzini.

El nacionalisme de Mazzini estaria lligat al liberalisme democràtic, basat en arrels històriques i en l’irredemptisme. Al mateix temps Mazzini crea la “Jove Europa” fruit de la seva idea d’associar els moviments nacionalistes europeus. Mazzzini fou un pensador que creia en la bondat dels pobles i en la fraternitat humana, així com en la fusió de classes. Malgrat el seu treball l’artífex de la unió italiana serà Cavour.

També podem parlar del nacionalisme francès al llarg del XIX fent referència a Michelet, qui identifica la revolució francesa com el punt de partida de la nació francesa.

El nacionalisme no sols és una idea, és una forma de govern i per tant està lligada al poder. Així doncs al s. XIX conviu amb un fenomen de gran importància com és l’imperialisme. Si bé l’imperialisme fou identificat per l’escola marxista com la fase màxima del capitalisme, també hi ha corrents que parlen de l’imperialisme com una fase en l’evolució del nacionalisme. A més a més hi afegeixen en aquesta evolució al racisme. Aquesta evolució està lligada amb la necessitat de nous mercats on poder vendre les elevades produccions de la nova indústria, així com poder obtenir noves i millors matèries primeres a baix o mol t baix cost. Com es podia fer? Doncs conquerint nous territoris i justificant davant l’opinió pública local tot allò que es duia a terme.

Pel que fa al racisme cal parlar de les teories de Gobineau, qui arriba a establir una jerarquia de races en la que les  persones de pell negra estan a l’últim esglaó i on el primer està ocupat pel blanc; així com de les Chamberlain, qui farà evolucionar aquesta teoria cap a l’antisemitisme arribant a afirmar que hi havia una conspiració jueva contra els pobles germànics. I d’aquesta idea de superioritat racial per part del món germànic podem passar a parlar del pangermanisme, de la idea d’expansió alemanya i de la seva necessitat de tenir un espai propi, l’espai vital alemany, el lebensraum.

Serà durant l’expansió imperialista quan s’afermarà la  idea del messianisme dels pobles elegits per a salvar a la humanitat gràcies a la seva superioritat racial i cultural. Aquesta idea messiànica  és la que als EUA, a Alemanya i a la Gran Bretanya es farà servir per justificar les seves accions a l’exterior.

3. Socialisme.

Les idees socialistes del s. XIX sorgeixen per donar resposta a unes necessitats sorgides de la nova societat de classes, la societat industrial. El socialisme, igual que el liberalisme i el nacionalisme, té en l’any 1848 el seu punt d’inflexió, i deriva en una sèrie de corrents de pensament que tenen en comú proposar nous models de desenvolupament social i econòmic en contrapunt al model burgés o capitalista.

Dintre del socialisme tenim dos grans corrents: el socialisme utòpic i el socialisme científic o marxisme.

Pel que fa al socialisme utòpic, ens referim a aquelles teories encaminades a crear nous models socials que van ser qualificats d’utòpics perquè mai van ser duts a terme de manera efectiva. Altre nexe en comú és que tots aquests plantejaments són anteriors a 1848, l’any de les grans revolucions europees (la primavera dels pobles). Tot i la gran quantitat de teòrics, l’ideari del socialisme utòpic comparteix una sèrie de característiques, com són:

• el capitalisme prima els interessos de la classe dominant
• el capitalisme prima els interessos individuals front als col·lectius
• al capitalisme prima la competitivitat front a la solidaritat
• cal buscar la felicitat de la vida en societat
• cal crear un nou concepte social basat en la vida en comunitats

Pel que fa als principals teòrics del socialisme utòpic hem de fer referència a Robert Owen, considerat el fundador del socialisme i del cooperativisme anglès. La idea d’Owen era la de crear una comunitat exemplar, ideal compartit amb Fourier, així com que la reforma social havia d’anar lligada al control polític.

Saint Simon fundarà un corrent socialista baix la forma organitzativa de comunitat religiosa. Aquest teòric distingeix entre els  treballadors i els ociosos (noblesa i militars) i pensa que el més important és la producció i que el deure de l’home – cal recordar que a l’època no es parla d’humanitat – és treballar. Per a ell tot gira al voltant de l’economia.

Pel que fa a Fourier, cal destacar que reflecteix el pensament de la xicoteta burgesia i de la part del proletariat que encara no ha pres consciència de classe. Igual que Owen, Fourier persegueix la creació de models de societat ideal per reformar la societat des de baix cap a dalt. Fourier entén l’Estat com una associació de federacions lliures. Aquests models de societat perfecta són els falansteris, on també es persegueix la rendibilitat econòmica.

El socialisme utòpic té en 1848 un any de catarsi total que farà que no puga donar resposta a les noves necessitats socials. És ara quan apareix un nou corrent al socialisme, el socialisme científic o marxisme.

El marxisme va representar un trencament amb els teòrics del socialisme utòpic a partir dels fracassos revolucionaris de 1848 i de la falta de respostes dels utòpics.

Entre 1842 i 1848 es van definint les idees essencials de l’ideari marxista, del materialisme històric.

1848 és l’any de la publicació del “Manifest comunista”, síntesi del pensament marxià amb punts essencials com: el denúncia social, explicació bàsica del materialisme històric, la lluita obrera i noves formes d’organització. Altres obres que caracteritzen l’obra de Marx són “El Capital”, on desenvolupa la seva teoria econòmica, allunyada de la de Ricardo (ja comentada a l’apartat que tracta del liberalisme econòmic) pel fet que Marx parla de plusvàlua per parlar del valor afegit que el capitalista afegeix al producte, plusvàlua que seria el benefici que l’empresariat obtindria de l’explotació a la que sotmetia al proletariat. El pensament marxista no sols té la figura de Marx com a referència, Engels fou el company ideològic en la vertebració del socialisme científic. Un exemple d’açò n’és la publicació l’any 1877 de l’obra “Dialèctica  de la natura” on explica el pilar filosòfic de la teoria marxista, el materialisme dialèctic.

Però el socialisme científic no sols fou una tasca tòrica, també es traduí en l’organització política.

Després del fracàs de les revolucions de 1848, Marx i Engels van formar part activa de la Primera Internacional, inaugurada al 1864. Aquesta organització entrarà en crisi a partir de la Comuna de París de 1871, moment en el que el moviment obrer va poder formar part del govern i que ha estat identificat com un fracàs. La primera internacional fou dissolta l’any 1876. Tots dos teòrics del socialisme científic formaran part del procés d’unificació del partit socialdemòcrata alemany al 1874, procés durant el qual apareix de manera implícita la idea de dictadura del proletariat. Amb aquest terme anem a passar a resumir els principis fonamentals de la teoria marxista que, des del conegut com a materialisme dialèctic, desenvolupa una nova forma d’explicar les relacions socioeconòmiques, al remat una nova forma d’entendre la vida.

El marxisme esdevindrà el catalitzador del descontent de la classe obrera, a la que obrirà els ulls per fer-la veure quina era la seva situació real al món industrial degut a l’explotació que del proletariat fa la burgesia industrial mitjançant l’aplicació de la plusvàlua al valor del  producte de venda. Aquesta plusvàlua serà identificada per Marx i Engels com la mostra de l’opressió de la classe obrera i com a exemple de la funció primordial del capitalisme, l’acumulació de capital. A més a més el marxisme entén l’Estat com un element de coerció al servei de la burgesia i que facilita el control social i econòmic d’aquesta.

La teoria marxista entén que la societat de l’època és fruit d’un procés històric que es tradueix en que l’economia determina l’estructura i el comportament socials. Diferencien entre la base econòmica; estructura, i la vida social, superestructura, i hi estableixen interrelacions entre totes dues.  Cal afegir que entenen que la base econòmica està integrada per:

• el mode de producció
• les forces de producció
• les relacions socials de producció

La interrelació de tots tres elements crea una de les grans màximes marxistes, la lluita de classes com a motor de  història fruit del conflicte inherent a la societat de classes pròpia del món industrial. Dintre de la seva explicació de l’evolució social cal entendre que tot gira al voltant del materialisme històric, que entén que al llarg de la història va haver tres modes de producció:

• esclavista: correspondria al món antic
• feudal: al món medieval i l’Antic Règim (encara present a l’Est d’Europa al s. XIX)
• capitalista: coetània a tots dos pensadors, i que dóna com a fruit la societat de classes.

La societat capitalista tindria una sèrie de problemes derivades de la sobreproducció, com serien les crisis periòdiques que conduirien a la revolució proletària per destruir el sistema capitalista. Aquesta evolució pròpia del capitalisme seria una de les causes de la lluita de classes per fer-se amb  control dels béns de producció.

L’arribada al poder de la classe obrera s’aconseguiria una vegada aquesta pres consciència de classe degut a les condicions de vida derivades de l’explotació per part del sistema i de la crisi del mateix. Marx i Engels van establir que de les crisis del capitalisme sorgia un descontent social destinat a la revolució del proletariat, l’arribada al poder del mateix amb la dictadura del proletariat com a pas previ a la instauració de la societat comunista. L’objectiu final de la societat comunista era liquidar les pervivències de l’Antic Règim, crear una societat igualitària i el repartiment de la riquesa de manera equitativa.

4. Anarquisme.

El terme anarquisme en si mateix significa sense poder, sense autoritat, sense Estat. L’anarquisme és considerat una escissió del marxisme, del qual es diferencia fonamentalment perquè no persegueix la societat comunista, a la que considera opressora de la llibertat de l’individu.

La figura més important de l’anarquisme del s. XIX és la de Mijail Bakunin, qui creu en la llibertat de l’individu en societat de manera harmònica entre el conjunt de la societat, que seria fruit de l’ordre natural. Per contra Bakunin entén l’Estat com a un artifici que cal destruir. Pel que fa a la propietat individual la rebutja i propugna la col·lectivització dels béns de producció.

Bakunin s’enfronta al marxisme ja que entén  que l’Estat sorgit de la revolució serà una forma més de reacció.

Pel que fa a l’ideari anarquista podem diferenciar entre l’anarquisme individualista i el col·lectivista, del qual el teòric més important és Bakunin entre d’altres com; Kropotkin o Malatesta.

Pel que fa als seus idearis polítics l’anarquisme defensa la llibertat individual front a qualsevol tipus d’organització política, entenen que l’organització social descansa damunt de relacions jurídiques voluntàries. L’anarquisme es caracteritza per la seva confiança en la bona voluntat de l’individu. Respecte al mode d’organització social i econòmica del dia a dia la forma proposada és la de la comuna, que estaria relacionada amb la resta de comunes del seu entorn mitjançant federacions i a nivell mundial mitjançant una gran federació internacional.

Pel que fa als aspectes socials es pot parlar de l’associacionisme que Stirner proposa des d’una vessant d’anarquisme liberal com a preponderància del Jo, font principal de la vida. Altra proposta d’organització social és la llançada per Proudhon, el mutualisme. Ací es devia crear un “Banc del Poble” per donar solució als problemes socials però es va dur a terme. Pel que fa a la proposta feta per Bakunin, aquesta era la del comunisme col·lectivista en oposició al comunisme marxista. La proposta de Bakunin pretenia col·lectivitzar els mitjans de producció, i al mateix temps respectava la xicoteta propietat camperola.

Per concloure amb el pensament anarquista, queda clar que el propi anarquisme no tenia clara quina seria la societat ideal ja que la pròpia idiosincràsia anarquista és contrària a qualsevol tipus d’organització estructurada. Com deia Malatesta, l’anarquisme persegueix la destrucció de tot tipus de poder per afavorir que els designis de la humanitat es regisquen per les lleis naturals.

Conclusions.

La influència del pensament polític i econòmic del s. XIX durant tot el segle XX i a l’actualitat és innegable, així com també és innegable el triomf del liberalisme polític damunt d’altres formes d’entendre l’organització social. Al llarg del s. XX el liberalisme va evolucionar a formes polítiques molt diverses però amb un nexe comú, la defensa del lliure mercat com a única via de garantir el benestar social. Aquesta via d’organització econòmica i social va trobar en el socialisme una clara alternativa, alternativa que va arribar al poder mitjançant la revolució dels soviets l’any 1917, i que va iniciar la construcció d’una alternativa real al capitalisme.

Altrament, el s. XX veurà el renaixement  dels nacionalismes més agressius, tant a Europa com a Orient, amb una clara arrel al nacionalisme del s. XIX i en certa manera relacionats amb les teories liberals econòmiques.

Pel que fa a l’evolució política i econòmica del segle XX sols afegir que fou el segle de les majors destruccions de la història de la humanitat, així com de l’inici dels intents per canviar la forma d’entendre el món i d’organitzar-se.

Avui en dia, però, en ple segle XXI el context social i polític al nostre entorn més immediat i a la resta del món desenvolupat ens fa mirar enrere per retrobar-nos amb teories polítiques, socials i econòmiques que ens ajuden a entendre què està succeint al nostre voltant. Queda clar per tant que no hem assistit al final de la Història, tal i com Fukuyama va afirmar després de la caiguda de l’URSS.