Feixisme i neofeixisme. Caràcters i circumstàncies.

Aquest tema s’estudia des de la perspectiva de la història contemporània, així com per part de les Ciències Polítiques i de la Sociologia.

Abans d’iniciar l’exposició des d’una perspectiva històrica i historiogràfica cal fer referència a una sèrie de teories que intenten definir el feixisme des d’una perspectiva que, moltes vegades, supera el marc historiogràfic. Aquestes teories són:

1. Teories intencionalistes: l’essència del feixisme resideix en la personalitat del líder, descrit des del punt de vista psicològic, social i polític. Un exemple és l’explicació global que Fest fa de Hitler com un líder extraodinari i autònom.

2. Teories funcionalistes: des de dos perspectives.

2.1. Des de la globalitat del sistema. Per a Organski les dictadures feixistes naixen en la industrialització i compten amb el suport de les elits econòmiques agrària i industrial. D’altra banda, seguint amb la perspectiva global, Lipset entén el feixisme com l’extremisme de dretes propi de societats amb economies poc avançades.

2.2. Des de la perspectiva de la correspondència entre les decisions de poder i l’administració que les executa. Aquesta és la perspectiva dels historiadors liberals, els que consideren que la lentitud del sistema afavoreix l’aparició i consolidació del feixisme. Així doncs, el feixisme s’aprofitaria de la debilitat del sistema. El feixisme tindria poc pes polític. De fet Mommsen qualifica Hitler com més un beneficiari que un dissenyador del seu poder que prendria decisions en relació als condicionants existents.

3. Teories culturalistes: presenten al feixisme com a fruit de la insubordinació i de de l’absència de sentit cívic. Els culturalistes identifiquen l’aparició del feixisme amb la corrupció del sistema liberal, que encobriria de manera conscient un règim dictatorial.

4. Teories totalitàries: remarquen el caràcter antiliberal i antiparlamentari dels règims feixistes. Aquestes teories defineixen com a feixistes a totes les dictadures. Hanna Arendt  entén el feixisme com la substitució dels partits per la de moviments, sent el moviment amb major pes l’exèrcit. Dins d’aquesta teoria destaca la teoria de Friedrich del “pentàgon destructor” que defineix al feixisme com el moviment que busca l’aniquilament de la democràcia liberal per mitjà d’un quíntuple monopoli; el polític, l’ideològic, el mediàtic, el policial i el militar. El resultat seria la desaparició de la democràcia i de la societat civil.

5. Teories psicològiques: entenen el feixisme com la resposta donada a les necessitats que tenen les societats traumatitzades, sense referents i que busquen un grup social al qual adscriure’s, encara que açò signifique perdre la llibertat. Romm destaca que el feixisme es va nodrir de gent provinent de les classes mitjanes que estava alienada després dels desastres de la I GM.

6. Teoria dels agents: aquesta teoria defensa que els règims feixistes actuaven com a agents del poder imperant, com a agents del capitalisme. Aquesta és la teoria que l’escola marxista defensa, que el feixisme no és més que una ferramenta del capitalisme i la seua dictadura, tal com afirma Künhl.

El feixisme en la primera mitat del segle XX.

La base dels règims feixistes.

La seua base està en el context ideològic propici que es dóna després del final de la Primera Guerra Mundial, moment en què es dóna una crisi general del pensament racional. Aquesta crisi ideològica i, per tant, social serà aprofitada per la burgesia – que té el poder – per a iniciar models polítics que la legitimen en el poder. Estem davant del germen de les idees feixistes. Segons Croce, historiador liberal, bona part de la societat que va recolzar al feixisme ho va fer després de perdre la consciència  social després de la terrible IGM. Groce considera el feixisme com un parèntesi en la història dels països on es va desenvolupar, així com ho defineix com improvisat i sense cap tipus de base ideològica.

La legitimitat que la burgesia es dota es fonamenta en el socialdarwinisme, visió esbiaixada de les teories de l’evolució de Darwin. Aquesta interpretació de la teoria de Darwin per part de la burgesia empresarial i financera feia entendre a la resta de la societat que existia una desigualtat social natural i que només les elits eren capaces de dirigir els destins nacionals.

Un altre pilar del creixent domini social de la burgesia és la interpretació interessada que es va fer de les teories de Nieztche.

Altres pilars, possiblement més visibles, sobre els que descansa el feixisme són el racisme (elevat al màxim pel nazisme), el nacionalisme conservador (nació d’origen ètnic o cultural) i el determinisme geogràfic (el lebensraum alemany). Hi ha un factor a tindre en compte, com és el de la falta de respostes que les democràcies occidentals van donar a les necessitats de la societat europea després del cataclisme que va suposar en l’imaginari col·lectiu europeu la Gran Guerra. Autors com Fortunato o Valeri entenen que el  naixement i desenvolupament del feixisme es deu a açò últim. De fet Oswald Spengler ja va anunciar la falta de resposta dels règims liberals en “La decadència d’Occident”, obra  publicada durant la primera guerra mundial.

Base social dels moviments feixistes.

A pesar que la burgesia és la instigadora i financera dels moviments feixistes, cal remarcar que intenten demanar suports en tots els sectors de la societat; xicoteta burgesia, classes mitjanes, proletariat poc conscienciat i excombatents.

Aquestos grups socials que recolzen el feixisme estan intentant accedir al poder, segons Renzo de Felice, en un context de crisi econòmica, de creixement de la desocupació i d’una psicosi antimarxista i de por al desordre. Tot açò provoca que bona part de la població busque noves opcions polítiques que apliquen mà dura i apliquen la força de manera clara. Es dóna, al mateix temps, un rebuig de la política tradicional, a la que s’identifica com la causant directa dels problemes del moment.

La finalitat fonamental del feixisme pot ser resumida en que pretén desmobilitzar el proletariat eliminant possibles revolucions socials i, sobretot, pretén arribar al poder (a Itàlia s’aconsegueix a partir de “la marxa cap a Roma” i a Alemanya per mitjà d’eleccions).

Però, qui es beneficia de l’ascens del feixisme? Doncs la burgesia i les classes econòmicament potentades que han finançat aquestos moviments. Ara els interessos de la burgesia seran els interessos del país.

El procés d’arribada al poder és el següent:

1. Violència antiproletària, pagada per la burgesia.

2. Ideologització de les classes mitjanes i altes.

3. Instal·lació en el poder i conformació d’un sistema polític dictatorial. Açò serà ben acollit per les burgesies italiana i alemanya, demostrant-se l’aliança entre capitalisme i feixisme.

4. Oblit de les capes més baixes que han donat el seu suport al feixisme. Se’ls ha utilitzat i si protesten, són eliminades.

Si queda clar que la crisi derivada dels desastres de la IGM està en els orígens del feixisme, també ens podem retrotraure a la carrera imperialista per a buscar una explicació històrica, així com fer referència a la revolució soviètica. Hi ha autors, com Erns Nolte, que veuen l’aparició dels feixismes com una reacció al triomf del bolxevisme en la Rússia de 1917. El triomf de la revolució dels soviets encapçalada per Lenin farà créixer de manera espectacular l’afiliació als sindicats i partits obrers a Alemanya i Itàlia, tenint en 1920 8 i 2,2 milions d’afiliats respectivament.

A pesar de tot, el feixisme guanyarà pes quan el moviment obrer comence a desmobilitzar-se durant la lluita interna del capitalisme per a dirimir quin tipus de capitalisme dirigiria l’economia mundial, el financer i industrial o el de base agrària.

Similituds entre el feixisme italià i l’alemany.

A pesar que el concepte de feixisme prové de la paraula italiana fasciotindrà un doble significat, podent referir-se al moviment polític italià (1922-1945) i a altres règims com el nazi alemany o el franquista espanyol. Aquesta extrapolació està en la base de la teoria de Bracher, qui identifica com a feixistes a aquells règims polítics que són antidemocràtics, autoritaris i de dretes.hitler_mussolini

Per a Herbert Marcuse la base de la ideologia feixista és la mateixa que la de la burgesia però amb una funció transmutada. El mite nacional i l’Estat totalitari, identificat amb els valors materials i amb la raça. És un nacionalisme racista que se situa per damunt de les necessitats col·lectives. La nació és un ens i busca el destí col·lectiu i, clar està, qui no assumeix aquesta missió històrica és considerat un enemic a eliminar. Podem dir que una característica fonamental dels moviments feixistes és el maniqueisme: qui no pensa el mateix que el poder és un enemic, no entra en el cercle, i ha de ser eliminat. Aquesta és una característica comuna del feixisme italià i del nazisme alemany. Un altre punt en comú d’ambdues ideologies és la configuració d’un Estat totalitari que centralitza la seua acció política; econòmica, jurídica i ideològica. Una funció bàsica de l’Estat totalitari és la repressió i la unificació. L’oposició no pot ser consentida. És per açò que apareixen els grups naturals dins d’aquestos règims (les famílies), que es representen orgànicament en el partit únic i en el sindicat vertical. Açò es dóna també en el franquisme, amb les seues famílies del règim, el partit únic i el sindicat vertical.

El líder carismàtic i la jerarquia social.

Serà el guia del poble qui vaig guiar a les masses (Duce, Fürher, Caudillo) que l’aclamen i el veneren amb frases com, per exemple: “Ein volk, ein Reich, ein Fürher” (un poble, un regne, un líder). Les masses queden sotmeses a la veneració al líder gràcies sobretot a l’ús i abús de la propaganda. Amb la manipulació de l’opinió pública per mitjà del control dels Mitjans de comunicació i d’informació, la ciutadania només rebrà un missatge: la veneració al líder i al moviment.

Cal tindre en compte que aquesta manipulació de la informació es dóna en un context propici per a l’assumpció per part de la ciutadania d’un nou missatge. Tal com Fromm afirma la falta de referències socials és aprofitada pel feixisme per a ocupar l’espai deixat per les formacions polítiques clàssiques, i ho fan amb un llenguatge populista, nacionalista i racista.

El feixisme accentua, encara més si és possible, la ja existent jerarquització social i el poder recaurà en persones que estiguen per damunt de la mediocritat de les masses. Aquesta desigualtat social és vista per part del feixisme com natural (darwinisme social).

Si abans hem parlat de la necessitat del feixisme d’assenyalar al culpable dels mals de la nació, és comú de tots els moviments feixistes que l’odi a l’estranger es traduïsca en un racisme de tal calibre que provoque la persecució de minories ètniques en Alemanya o Itàlia. Així mateix també es donarà la persecució del proletariat i de grups socials intel·lectuals com la maçoneria. Açò explicaria, per exemple, la teoria del feixisme espanyol que els mals de la nació espanyola es devien al contuberni de jueus, maçons i comunistes contra la “pàtria”.

Una de les ferramentes d’atracció cap a les classes populars i proletàries utilitzades per part del feixisme és el seu fals anticapitalisme, dotat d’un caire populista (a Espanya l’exemple és José Antonio Primo de Rivera). Aquest fals anticapitalisme del feixisme va arribar a afirmar les bondats del camp i va fer una crítica a l’especulació i a l’explotació laboral, però en realitat el feixisme mai va qüestionar el capitalisme i tampoc la propietat privada. Segons Trotski, el feixisme va afavorir al capitalisme monopolista.

El militarisme i l’expansió imperialista són la columna vertebral dels règims feixistes ja que s’utilitza l’exèrcit – format per soldats de classe treballadora – per aconseguir arribar als objectius que el capitalisme pretenia. Cal recordar també que l’imperialisme té una certa base mística i que se sol justificar amb referències històriques.

Com s’organitza i actua el feixisme.

En un partit únic, jerarquitzat, centralitzat, militaritzat i amb un únic líder. Açò és essencial per poder aconseguir el control social, per a poder arribar al mimetisme del partit únic amb l’estat, al qual substitueix en la pràctica. Aquesta és la fase final del feixisme, la substitució de l’estat per part del partit únic.

Pel que fa als dos grans exemples històrics cal assenyalar que el PNF italià dirigit per Mussolini es va unir als Fasci Italiani di Combatimento en 1922 per a dur a terme la marxa sobre Roma, demostració de poder que els donarà el poder a Itàlia. A Alemanya el NSDAP de Hitler arribarà al poder per mitjà d’eleccions i amb un grup paramilitar organitzat – les SA – cobrint les esquenes al líder i un aparell de propaganda organitzat per Goebbles.

La propaganda és essencial en el procés de consolidació dels feixismes ja que s’ataca de manera constant la psicologia de les masses des d’un punt de vista emocional i populista. El discurs del feixisme, disfressat d’anticapitalisme i populisme entre altres coses, pretén afavorir la mobilització de les masses sempre baix control de l’estat (ja ocupat pel partit únic). La societat serà enquadrada en organitzacions creades pel partit únic i el seu sindicat a fi de controlar tant la forma d’actuar com de pensar de la societat.

El control del feixisme sobre la societat es dóna des del mateix naixement, moment en el qual s’inicia l’adoctrinament de cada un dels membres de la societat a través del sistema d’ensenyament. Es creen membres de la societat feixista. La joventut serà enquadrada en les respectives associacions – de les que s’ha de formar part de manera obligada – per a ser adoctrinada i fomentar la virilitat. D’altra banda cal destacar que la dona és desplaçada i infravalorada essent el seu paper serà el d’una partera que es dedicarà a cuidar del seu marit, els seus fills, el seu llar i pregar pel líder o per Déu.

El feixisme es caracteritza per l’ús i abús de la violència per a coartar,  acovardir i atemorir a la societat. L’ús de la violència es fa de manera ordenada i programada, amb un objectiu clar, mantindre l’orde social i econòmic. Per a això apareixen cossos policials com la Guestapo i les SS en l’Alemanya nazi (cal destacar que les SS de Himmler van aniquilar -literalment-  a les SA i al mateix Röhm). A Alemanya la violència física i psicològica es focalitzarà contra el poble jueu (lleis de Nuremberg de 1935) i anirà en augment fins l’aplicació de la coneguda com a Solució Final, causa de l’Holocaust, una de les majors vergonyes de la humanitat.

L’expansió del feixisme.

El fenomen feixista s’estén per bona part d’Europa, destacant l’Hongria de Bela Kun, on després de la seua eixida del poder sorgeix un fort moviment feixista liderat per Szalasi. A Romania sorgirà un moviment conegut com la Guàrdia de Ferro que arribarà a entrar al parlament amb setanta diputats, però que serà il·legalitzat i el seu líder assassinat.

Pràcticament per tota Europa hi haurà partits polítics, a França apareixerà el PFP, a Anglaterra el BUF de Mosley.

Espanya és un cas prou cridaner de configuració de moviments feixistes amb el naixement del PNE en 1930 i de les JONS de Ledesma i Redondo. En 1933 naix Falange Espanyola, de José Antonio Primo de Rivera (de clara vocació feixista) i en 1934 es fusionen en Falange JONS, que serà el partit únic de la dictadura Franquista amb el nom de Falange Tradicionalista i de les JONS.

El ressorgiment dels moviments feixistes: el neofeixisme.

El seu renaixement es deu a les últimes crisis econòmiques i socials, la de 1973 i l’actual, a la qual cosa cal afegir el malestar amb el sistema polític actual. En els últims anys cal destacar que l’arribada d’immigrants a Europa i EUA atrets per la seua dinàmica economia industrial va ser aprofitada per part d’alguns partit polítics per a recuperar el discurs xenòfob i racista dels pitjors moments del període d’entreguerres. A Espanya hi ha hagut agrupacions polítiques que han arribat a acusar la població d’origen immigrant com la causant de la crisi.

Aquest renaixement del feixisme es deu a la trivialització que en els últims anys s’ha fet d’aquest tipus de moviments socials per part de les elits en el poder. La trivialització del feixisme es tradueix en el fet que historiadors intenten negar l’holocaust jueu (vegeu aquest article) o en que la reial acadèmia de la història espanyola no definisca el franquisme com la dictadura que va ser. Aquesta connivència es dóna a causa del domini burgés de l’economia financera a nivell europeu i mundial. Per exemple, a Espanya hi ha autors com el filofranquista Pio Moa, que acusen el govern legalment constituït de la II república com el causant de la Guerra Civil quan ha quedat demostrat per part de la historiografia que la causa de la Guerra Civil espanyola és el fracàs de l’intent de colp d’estat que es va iniciar per part de l’exèrcit i la Falange el dèsset de Juliol de 1936.

Aquest revisionisme historiogràfic encaminat a expiar als moviments feixistes s’inicia arran de la caiguda de l’URSS en 1991. A partir de llavors s’inicien línies d’investigació historiogràfiques que menyspreen el jacobinisme de la revolució francesa així com la revolució russa de 1917. Es menysprea la importància que ambdós processos revolucionaris van tindre en la conformació de l’Europa contemporània. Açò es deu, segons Ernst Nolte, a que el feixisme i el comunisme serien les forces enfrontades en una autèntica guerra civil europea.

Un dels pilars fonamentals del neofeixisme, com abans hem referit, és l’odi a l’estranger. Açò es tradueix en un augment del racisme i la xenofòbia, sentiments que han sigut utilitzats per alguns partits polítics europeus com el FN francés amb Li Pen (pare i filla) com a reclam polític. La irracionalitat dels moviments neofeixistes va calar al seu moment a Àustria amb Heider i més recentment a Finlàndia i Dinamarca, on han arribat a obtindre representació parlamentària forces neofeixistes. Més recentment, en la Grècia de la crisi financera, la partit neofeixista Alba Daurada ha entrat en el parlament hel·lènic i està estenent els seus tentacles per altres països assotats per la crisi com Espanya.

Abans de concloure cal reflexionar sobre els interessos que s’amaguen darrere dels moviments neofeixistes. Cal intentar saber quins són els fils que mouen el seu discurs i a qui se n’eix beneficiat del mateix.

Per tant és necessari que l’ascens d’un partit com a Alba Daurat a Grècia deixe de ser trivialitzat i que la Història com a ciència siga reivindicada per part del món acadèmic i servisca per a un poc més que per a ser manipulada per part de la classe política amb la intenció d’aconseguir benefici electoral.

No cal recordar que molts són els paral·lelismes entre els anys trenta del segle passat i el context de crisi econòmica i social actual.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Història i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s