(…)a principios de enero de 1995…(…)
(…)La monitora de aerobic, de 29 años, trabajaba 50 horas a la semana por 60.000 pesetas. Nos hicimos amigos, y un día “desapareció”: su contrato laboral de 6 meses expiró y, lo que ella más temía, fue inevitablemente despedida. Otro empleado temporal la sustituyó. En el videoclub, un licenciado en Historia vendía vídeos, trabajando 48 horas por 70.000 pesetas… y se sentía afortunado. En Hospitalet, una chica de 19 años ensobraba por 1.000 pesetas al día trabajando 10 horas diarias…(…)
Són fragments del conegut com a “Informe Petras”, de 1995 que tenia com a objectiu fer una diagnosi exacta de la societat espanyola i de l’evolució de la societat i del món laboral. L’informe va ser oblidat per l’administració d’aleshores, govern del PSOE, quan el PSOE es va passar al neoliberalisme.
Ací teniu l’informe Petras, el tenia guardat. Feu clic ací
Ací, unes reflexions meves vuit anys després., 2003.
L’INFORME PETRAS VUIT ANYS DESPRÉS.
Al 1995, James Petras va escriure una anàlisi sociològica, per encàrrec del CSIC, de la societat espanyola, i se’ns revelaven tota una sèrie de dades realment increïbles. Sobretot es donava molta importància a la comparació entre diverses generacions de treballadors, i la seva respectiva incorporació al món laboral.
La conclusió era rotunda, l’arribada al poder del “nou socialisme” encapçalat per Felipe González havia creat una nova societat baix el control total del liberalisme econòmic, on una societat cada cop més capacitada per entrar al món del treball no hi trobava el seu lloc. Sols hi havia treballs mal pagats, amb una creixent temporalitat i sense cap esperança d’estabilitat laboral i per tant econòmica.
La cada cop pitjor situació del mercat laboral seguia les directrius necessàries per adaptar-se a l’aleshores coneguda com a CEE i ara UE, clarament dirigida pel nou liberalisme econòmic creador de la societat de consum de llavors i d’ara. Aquella lamentable situació de bona part de la joventut al conjunt d’Espanya, feia que l’emancipació es retardara i que els fills i filles se n’anaren de casa cada cop més tard.
Doncs bé, la situació del moment tan ben reflectida per James Petras és la mateixa a hores d’ara.
Les dades són paregudes. Està clar que la taxa del 21 % d’atur de mitjans del govern del PSOE ha baixat prou, però no s’ha acabat amb la precarietat del món laboral. Les ofertes de treball no es corresponen a la gran quantitat de titulats universitaris, el mercat laboral encara no ha pogut absorbir el boom tant demogràfic i més tard universitari dels anys setanta. Espanya no ha estat capaç de crear una xarxa de treball per donar eixida no sols a les carreres de la branca d’Humanitats –relacionades amb l’ensenyament-, sinó que tampoc ha sigut capaç de donar eixida laboral a llicenciats en medicina o en psicologia per exemple. I açò ens remet a comentar la situació dels serveis públics, immers a una depauperació progressiva dels seus serveis i prestacions públiques.
La situació actual de pilars fonamentals d’allò que s’ha vingut a qualificar com a Estat del Benestar; sanitat, educació, cultura, vivenda, seguretat, treball… , és realment preocupat. El procés liberalitzador de l’economia iniciat per govern socialista i, perpetuat per l’actual, ha provocat que la gestió de la Sanitat pública estiga en mans d’empreses privades –per exemple. Que la nostra salut estiga en mans d’ens privats és inconcebible per a qualsevol persona que vullga la igualtat social, però qui protesta? Doncs pràcticament ningú, i els mitjans de comunicació apenes se’n fas ressò de les protestes. Com podem explicar que la societat no alçe la veu?
Doncs perquè la societat civil no existeix, no està vertebrada. Va deixar d’existir quan l’Estat li deia què era el què tenia que fer, i el que no tenia que fer –Petras assenyala al govern del PSOE-. És cert, l’Estat és qui cria o malcria els seus fills, i depenent de com els crie aquells arribaran a tindre capacitat per raonar o no, de ser persones amb capacitat de judici propi. I la veritat que actualment la majoria de la societat resta adormida davant de grans agressions a la seva integritat com a tal.
L’ensenyament públic està arribant a un grau tan elevat d’abandó per part del poder polític que els centres d’ensenyament privat d’ideologia conservadora estan aflorant com ho fa la flor de tarongí. És lamentable que el pla escolar encara no estiga complet, quan la LOGSE es va aprovar ara fa més de deu anys, i que el govern del PP haja tret una nova llei educativa que ens torna cap arrere i fa incidència en molts aspectes que recorden l’ensenyament franquista.
El fet a destacar a la situació de l’ensenyament, i de la baixada de la qualitat i dels resultats és clarament la falta de recursos per dur a terme tot allò que la LOGSE propugnava. Si l’ensenyament impulsava la formació de ciutadans reflexius; respectuosos amb la diversitat cultural, i religiosa, si es pretenia formar ciutadans democràtics, el què veritablement s’ha aconseguit és que degut a l’obligació d’estendre l’ensenyament obligatori fins als setze anys és que la situació siga patètica a les aules.
Qui escriu no és ensenyant –està en procés-, però de bones fonts coneix la situació a les aules, les quals són clar reflex de la societat. I la situació és preocupant, molt preocupant. L’ensenyament públic està essent abandonat per part de l’administració, no hi ha prou recursos humans ni materials per atendre ni a la totalitat de l’alumnat, ni en la seva diversitat ni en la seva particularitat. La nova llei retrògrada propugna la recerca de la qualitat, però com podem arribar a la qualitat si no hi ha recursos per dur endavant aspectes tant importants com la simple projecció d’un audiovisual?
La situació social d’ara, no difereix molt de la del 95 quan James Petras va realitzar la seva anàlisi, però podem afirmar que tant l’ensenyament com la sanitat públiques han sofert un greu procés negatiu, i la seva situació és molt preocupant. El desballestament definitiu de la societat civil està cada cop més a prop. L’educació crea ciutadans, però amb l’actual sistema d’ensenyament, la societat futura potser siga feixista i amb els ulls clucs. I per suposat fàcilment manipulable per qui en veritat ens governa, el capital.
Ara estem al 2012 i estem pitjor que mai. Les mateixes receptes no han fet més que enquistar el problema.
L'Apuntador 