Les activitats econòmiques en les economies terciartitzades.

Aquest tema s’analitza des de la geografia general des d’una perspectiva global, incloent aspectes de geografia humana i de geografia econòmica. La divisió de l’estructura econòmica per sectors es va fer als anys quaranta del s.XX per part de Fisher i Clark, influenciats pel quantitativisme.

Al sector terciari s’inclouen totes les activitats relacionades amb el comerç i els serveis públics i privats. Hi ha un consens generalitzat entre els geògrafs que estableix que el sector terciari domina les economies desenvolupades, les quals són conegudes com a economies terciaritzades. Açò, però també es dóna a les economies subdesenvolupades, que també estan molt terciaritzades encara que és una terciartizació de baixa qualificació.

El sector terciari és el sector econòmic que produeix bens intangibles, sobretot ofereix serveis.

Com es produeix la terciarització de les economies?

Seguint la teoria del take-off de Rostow, hi ha cinc fases en  el procés evolutiu de les economies per així arribar a una economia plenament terciària, caracteritzada per la societat de consum de masses.

  1. Societat tradicional o arcàica.
  2. Societat preindustrial.
  3. Enlairament (take-off) de la producció i de la productivitat (sobretot industrial) en els procesos de revolució industrial i industrialització.
  4. Societat de maduresa. Hi ha una major expansió i progrés tècnic en tots els sectors econòmics que provoca un creixement continu de la productivitat.
  5. Societat de consum de masses (societat de l’estat del benestar).

Seguint la teoria de Myrdal de la causació circular per arribar a una societat terciaritzada cal passar per procesos d’industrialització. La indústria és, per a Myrdal, essencial per a que es done la terciarització.

La major part dels autors expliquen la terciarització a partir de dos factors:

  1. Procés de desagrarització: provocarà la industrialització, precedent de la  posterior terciarització.
  2. Fase de desindustrialització: provocarà un augment de la terciarització.

Per a Alban D’Entremont, la relació entre l’expansió del sector terciari amb el procés de desindustrialització és evident. Ell també parla de la relació existent entre el desenvolupament del sector terciari i la revolució tecnològica, associant açò a la internacionalització de l’economia. D’Entremont també relaciona la terciarització amb el creixement de la renda per càpita a bona part del món i amb el desenvolupament de l’Estat del Benestar. Tot açò hauria provocat un creixement de l’oci i l’indestriable creixement del sector terciari.

Tanmateix, cal tenir present que el sector terciari necessita del primari i del secundari ja que tots tres sectors estan interconectats.

Per a Pablo Bustelo, el sector terciari està lligat al desenvolupament econòmic i estretament lligat a les societats postindustrials, on es genera ocupació d’alta qualificació. També estaria lligat als processos de metropolització, desagrarització i desindustrialització.

Podem definir el sector terciari com el sector que desenvolupa activitats de préstec de serveis.

Manuel Castells, qui parla de la societat de la informació, afirma que als anys 70 del s.XX ss va iniciar un procés de canvi en el funcionament de les societats, en les que els mitjans i els mètodes per generar riquesa es traslladen del sector industrial al sector serveis. Així doncs la major part dels treballs d’aquesta societat de la informació no estan relacionats amb l’obtenció d’un producte tangible (físic), ara es presten serveis intangibles (consultories, assessories, sanitat, ensenyament, investigació,…) El cicle que es genera seria el següent: generació, emmagatzematge,  transmissió i procés d’informació.

Fritz Machlup, parla de que una societat pot ser considerada com de la informàtica quan el nombre de treballs fonamentats en l’ús de i manipulació de la informació és superior que els de força física. Cal relacionar-ho amb l’auge de les TIC. Són les indústries sense fum: parcs tecnològics, indústria informàtica,…

Daniel Bell parla de la societat postindustrial, la qual demanda serveis i, seguint aquesta línia Gershuny parla de que les societats terciaritzades des dels anys 80 del s XX es dirigeixen al món neoindustrial (self-service) dominat per l’autoservei. La societat vol tindre-ho tot al seu abast. El que s’estaria donant seria la industrialització del sector terciari, parcs tecnològics d’on surten idees, disseny, però on no es fabrica el producte tangible, que es fabrica en països on la mà d’obra és més barata (neocolonialisme).

Característiques generals del sector Terciari.

Com saber quan ens trobem davant d’una economia terciaritzada. A partir dels anys 70 del sXX el nivell d’ocupació del sector terciari representa ja més del 50% del total i, clar està, si genera més de la meitat de l’ocupació arribarà a ser el sector dominant de l’economia de molts països. En Espanya entre el 67 i el 68 % de la població activa està ocupada al sector terciari amb un VAB* entre 2 i 3 punts per damunt.

*VAB: Valor Afegit Brut, índex de productivitat.

El 3ri és d’alta qualificació en les activitats relacionades amb la investigació, la banca i les finances o l’alta tecnologia. També està relacionat amb les connurbacions, àrees metropolitanes, i megalòpolis amb un gran desenvolupament de comunicacions (telecomunicacions i internet). Els països amb elevades rendes per càpita estan relacionats amb el 3ri d’alta qualificació. S’ha establert que a major nombre de d’estudiants universitaris i major incorporació de la dona al món del treball, hi ha un creixement del 3ri qualificat. Açò també es relaciona amb l’expansió de la societat del benestar. L’aplicació de les teories neokeynesianes ha potenciat el 3ri.

gràfic

Classificació dels serveis.

Segons Hill el servei és un bé que pertany a una unitat econòmica i que s’origina com a conseqüència de l’activitat d’alguna altra unitat econòmica. Hill divideix entre serveis públic i serveis privats.

Els serveis públics són els que estan gestionats directament per l’administració pública.

Els serveis privats són els que estan gestionats per empreses privades.

Pel que fa a la subdivisió interna del sector terciari, tenim el terciari econòmic, en el que es desenvolupen activitats lligades a l’economia com; el comerç, la banca, el transport o les comunicacions.

Pel que fa al terciari del benestar social, caracteritzat per prestar serveis sociosanitaris, d’ensenyament i de cultura. Hi ha un altre subsector com seria el conegut com a terciari direccional en el que les activitats estarien lligades a la direcció d’empreses  així com relacionades amb la planificació política. Ací entrarien els alts funcionaris, els alts executius o els alts investigadors, per exemple.

Per altra banda, Sanguin parla de l’existència del sector quaternari, que està relacionat amb el terciari direccional o d’alta qualificació. Aquest sector quaternari es pot observar al nostre voltant amb les consultories i els alts directius d’una empresa.

Però si hi ha una subdivisió del sector terciari per funcionalitat, hi haurà també una subdivisió interna per subsectors interns del terciari.

 1            Comerç: és l’activitat encarregada de ficar en contacte el producte amb el consumidor. Per tant, el comerç té una necessitat espacial (on es desenvolupa), és temporal (moment concret), té un VAB (genera benefici) i hi ha possessió (el té el consumidor). Als països desenvolupats el comerç representa entre el 10 i el 15 % del PIB. Aquesta elevada representativitat del comerç en els països desenvolupats es deu, en part, al boom de les grans superfícies, amb la consegüent crisi del comerç tradicionalserveis (sobretot en Espanya i França), degut al canvi en els hàbits de consum, cada vegada més edonista. Aquestes grans superfícies estan lligades a àrees urbanes d’un mínim d’unes 50.000 persones i, sobretot ubicades en zones molt ben comunicades per poder afavorir l’arribada no sols dels proveïdors, sinó també dels consumidors.

 1.1        Comerç exterior. Ací tractarem la balança comercial i la balança de pagaments; el que ens dóna informació de quines són les grans potències comercials del món; les quals són les següents: UE, EUA, Xina i Japó. Pel que fa a la balança comercial, aquesta es calcula restant les importacions i les exportacions i, per tant quan s’exporta més del que s’importa la balança serà positiva i quan s’importa més del que s’exporta la balança comercial és negativa. Pel que fa a la balança de pagaments, aquesta es calcula establint la diferència entre les inversions econòmiques rebudes i el benefici empresarial a tots els nivells. Té en compte també la balança comercial més les inversions rebudes (p.ex. turisme) i les que s’han fet en altres llocs.

Actualment hi ha elevats desequilibris mundials entre països centrals i països perifèrics. Hi ha una gran diferenciació entre els nivells comercials dels diferents països, exportant els països més desenvolupats les idees als països en vies de desenvolupament, on s’explota els recursos naturals i la mà d’obra dels països per part de les grans empreses transnacionals, que es veuen afavorides d’allò que es coneix com a deslocalització de la producció.

 2            Transport, fica en contacte mercaderies entre països i també a les persones. El nivell de desenvolupament dels sistemes de transport i de comunicacions està relacionat amb el desenvolupament dels països, de fet és un indicador del nivell de desenvolupament. A millors infraestructures de comunicacions i major desenvolupament dels transports i les seves xarxes, hi ha una millor vertebració tant del mercat intern com del propi territori. Per tant, és essencial una bona xarxa de comunicacions per a que s’afavorisca l’accessibilitat (plataformes logístiques ben comunicades) i que així es reduïsca l’índex de circumval·lació (quan menys directe és el trajecte més llarg és el camí i més car el transport i el producte).

 2.1        Transport terrestre. Carretera i ferrocarril.

Cal destacar que el transport per carretera representa un 60% del transport de mercaderies i de persones als EUA i a la UE. Es passarà a bona part del món, a Espanya encara s’està evolucionant, des de la xarxa centralitzada a la xarxa dentrítica o reticular. Tot i que el ferrocarril fou l’impulsor de la industrialització als ss. XIX i XX a tot el món sols representa un 15% del transport de mercaderies avui en dia en Espanya, per exemple. Tot i això la xarxa ferroviària espanyola s’està modernitzant ampliant les línies d’alta velocitat, que tot i que no vertebra el territori per no ser accessible a la majoria de la població està desplaçant les inversions necessàries per a les línies de rodalies.

 2.2        Transport aeri. Representa el 2% del transport de mercaderies pel seu elevat preu i sols es fa servir per transportar productes d’alt d’alt valor. Sobretot es fa servir per part de les persones en els seus desplaçaments de mitja i llarga distància gràcies a l’expansió de les companyies de baix consum.

 2.3        Transport marítim. Representa al voltant del 18% del transport de mercaderies, sobretot de matèries primeres, energia i béns de consum. Pel que fa al transport marítim de persones s’ha reduït als creuers de plaer i als curts recorreguts en ferri.

Abans de concloure amb els transports, cal dir que avui en dia hi ha una crítica social creixent pel que fa a l’elitisme d’alguns d’ells, a la baixa qualitat respecte dels seus preus i a l’elevat impacte en el medi ambient que tenen certes actuacions.

 3            Turisme. Es consider com a turisme la pernoctació de més d’una nit en un mateix lloc.

Abans de començar cal tenir clar que hi ha una sèrie de factors que afavoreixen el turisme, sobretot els físics (relleu, situació,…) i els humans (atenció,…). El turisme com a activitat social que comença a repercutir positivament en l’economia comença a desenvolupar-se en els anys 50 del s.XX als EUA, on als anys 60 ja s’ha desenvolupat una indústria turística molt important (Palm Beach, p.ex.). turismeEl turisme neix com a conseqüència de l’augment de les classes mitjanes i, com a conseqüència d’una sèrie de canvis que van en paral·lel com són: l’augment de la renda per càpita junt a l’aparició de les vacances remunerades, que fa que la gent tinga temps d’oci i diners. Tanmateix també és important tenir clar que el turisme potencia altres sectors econòmics com les comunicacions, la construcció, el tèxtil o la banca, entre d’altres. L’activitat turística ha esdevingut el motor econòmic de molts països, Espanya és un d’ells. Un altre factor fonamental per poder fer del turisme una indústria important és la pau social, ja que si no hi ha pau social no hi ha possibilitat d’atreure clients. Altres elements importants a tenir en compte és la publicitat dels destins turístics i la situació geogràfica del destí turístic.

Per exemple, la situació geogràfica d’Espanya fa que el principal client siga el turista europeu, ja que en un màxim de tres hores d’avió un alemany es presenta en un aeroport espanyol.

Avui en dia, des de la geografia de la percepció s’està començant a analitzar la imatge que tenen els turistes del país de destí així com la capacitat d’adaptació de les empreses turísitiques als nous hàbits de consum del client. Cada cop més, es busca el turisme de qualitat i,cada cop s’ofereixen productes turístics més complets.

Les potències turístiques al món serien la UE, els EUA, el Carib. Per països destacar que Espanya va rebre l’any 2007 uns 59 milions de turistes estrangers. Cal destacar també que el turisme representa al voltant del 10/12 % del PIB espanyol.

Però, quins són els tipus de turisme més usuals? Doncs sobretot, el turisme més important a Espanya i al món és el de “sol i platja” que ha tingut diverses conseqüències. Ha hagut conseqüències positives, sobretot per a la població de les àrees on s’ha desenvolupat, com l’augment de la renda per càpita i ha evitat l’emigració per causes econòmiques. Tot i això, cal recordar que ha provocat un canvi de mentalitat molt evident, i sobretot d’hàbits de les poblacions on s’ha desenvolupat la indústria turísitica. Per altra banda, les conseqüències negatives són les que es tradueixen en la transformació del medi ambient; la pèrdua de sòl fèrtil, la contaminació atmosfèrica, la contaminació hídrica,…

Però és necessari afirmar que el pressupost de les classes mitjanes destinat a l’oci i el turisme ha augmentat. La renda per càpita destinada a l’oci i el turisme es calcula mitjançant la Llei d’Engel.

Pel que fa a la indústria turística espanyola, aquesta presenta un gran problema, com és l’elevada dependència de l’economia espanyola respecte d’aquest sector. Altres problemes són que és estacional i que la clientela és realment escassa. Per això en Espanya s’estan desenvolupant altres sectors turístics com són el d’interior, el turisme rural, el cultural o el de les rutes del vi, sense oblidar el de congressos.

De tota manera cal recordar que la societat és cada vegada més crítica amb les salvatges actuacions urbanístiques que suposa l’expansió de la indústria turística residencial.

 3.1        Per concloure, cal parlar dels sectors de serveis públics i dels privats.

 3.1.1     Serveis públics. Estan lligats al potenciament de l’estat del benestar social. Està també relacionat amb les polítiques neokeynesianes d’inversió de l’estat en prestacions socials. Aquest creixement en la inversió pública crea llocs d’ocupació i, per tant crea riquesa ja que manté el nivell de consum. UniversitatCal dir que avui en dia, en Espanya i la resta de la UE està en perill l’estat del benestar i els serveis públics per l’aplicació de polítiques neoliberals que afavoreixen clarament a les grans empreses de serveis. Exemples d’açò són les privatitzacions de l’explotació de certs serveis en el País Valencià, Andalusia o Madrid. També cal dir que hi ha una gran dicotomia entre els estats amb un sector públic desenvolupat i els que no el tenen. El desenvolupament d’un sistema públic eficient és un indicador del grau de desenvolupament d’un país i, podem dir que si es continua amb la privatització de la gestió dels serveis públics es perdrà bona part de la qualitat de vida que la societat europea gaudeix.

 3.1.2     Serveis privats. Creixen gràcies a la terciarització del sector secundari.

Aquest sector té relacionat el seu creixement amb el desenvolupament de la societat urbana i del creixement de les xarxes de consum.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Geografia. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s