Un país limpio, agradable, sin moscas…

Us recomane la lectura d’aquest autor, Justo Serna. Val la pena.

Justo Serna

A José-Carlos Mainer

PioBarojaporSantosYubero1941Uno.Momentum catastrophicum. Así, con esta fórmula, titula Pío Baroja una de sus conferencias luego publicada por Caro Raggio y recientemente reeditada. Data de 1918 y es un examen sarcástico y dolido de la España de entonces, el examen de un anarquista sentimental y racional, de un individualista pertinaz.Siempre me ha interesado Baroja y es un gusto que comparto con muchos e importantes lectores. Con Eduardo Mendoza, que escribió una biografía muy socarrona del vasco. O con Francisco Fuster, que escribió una tesis doctoral muy valiosa sobre El árbol de la ciencia (1911).
.
 
Dos.Baroja deplora los nacionalismos, la política de escaso vuelo, la sociedad inerme y paralizada, la España sucia. Y todas esas críticas y derogaciones las expresa rotundamente, sin atemperarlas. Como admite en otras páginas, a él le piden hacer el ogro. ¿Por qué razón? Por la fama de…

View original post 202 more words

Publicat dins de Miscelània | Deixa un comentari

Webquest sobre la crisi de 1929

Ací us deixe una WebQuest sobre la gran crisi econòmica de 1929.

Està enfocada a alumnes de l’assignatura “Història del món contemporani” de primer curs del batxillerat.

Per anar a l’activitat cliqueu damunt la imatge.

Espere que us agrade.

crisis_1929

Publicat dins de Història | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Altra economia és possible.

Tot seguit teniu un àudio molt interessant.

Qui intervé és Fernando Lunego Escalonilla, professor d’economia de la Universitat Complutense de Madrid, qui fa una crítica fonamentada a l’actual crisi durant el programa Hora 24 de la Cadena SER.
Ofereix una visió que s’aproxima molt a allò que milions de persones pensen arreu d’Europa i del món, que aquesta crisi no és res més que una estratègia ben orquestada per part de la banca, màxima beneficiada.

Escalonilla parla de polítiques de confiscació per part dels més rics, que cada dia són més rics front a la creixent pobresa.

Escalonilla parla d’altres tipus de política econòmica i com a primer pas cal aturar l’austeritat i aplicar polítiques vàlides.

Us el recomane.

Publicat dins de Miscelània | Deixa un comentari

Les activitats econòmiques en les economies terciartitzades.

Aquest tema s’analitza des de la geografia general des d’una perspectiva global, incloent aspectes de geografia humana i de geografia econòmica. La divisió de l’estructura econòmica per sectors es va fer als anys quaranta del s.XX per part de Fisher i Clark, influenciats pel quantitativisme.

Al sector terciari s’inclouen totes les activitats relacionades amb el comerç i els serveis públics i privats. Hi ha un consens generalitzat entre els geògrafs que estableix que el sector terciari domina les economies desenvolupades, les quals són conegudes com a economies terciaritzades. Açò, però també es dóna a les economies subdesenvolupades, que també estan molt terciaritzades encara que és una terciartizació de baixa qualificació.

El sector terciari és el sector econòmic que produeix bens intangibles, sobretot ofereix serveis.

Com es produeix la terciarització de les economies?

Seguint la teoria del take-off de Rostow, hi ha cinc fases en  el procés evolutiu de les economies per així arribar a una economia plenament terciària, caracteritzada per la societat de consum de masses.

  1. Societat tradicional o arcàica.
  2. Societat preindustrial.
  3. Enlairament (take-off) de la producció i de la productivitat (sobretot industrial) en els procesos de revolució industrial i industrialització.
  4. Societat de maduresa. Hi ha una major expansió i progrés tècnic en tots els sectors econòmics que provoca un creixement continu de la productivitat.
  5. Societat de consum de masses (societat de l’estat del benestar).

Seguint la teoria de Myrdal de la causació circular per arribar a una societat terciaritzada cal passar per procesos d’industrialització. La indústria és, per a Myrdal, essencial per a que es done la terciarització.

La major part dels autors expliquen la terciarització a partir de dos factors:

  1. Procés de desagrarització: provocarà la industrialització, precedent de la  posterior terciarització.
  2. Fase de desindustrialització: provocarà un augment de la terciarització.

Per a Alban D’Entremont, la relació entre l’expansió del sector terciari amb el procés de desindustrialització és evident. Ell també parla de la relació existent entre el desenvolupament del sector terciari i la revolució tecnològica, associant açò a la internacionalització de l’economia. D’Entremont també relaciona la terciarització amb el creixement de la renda per càpita a bona part del món i amb el desenvolupament de l’Estat del Benestar. Tot açò hauria provocat un creixement de l’oci i l’indestriable creixement del sector terciari.

Tanmateix, cal tenir present que el sector terciari necessita del primari i del secundari ja que tots tres sectors estan interconectats.

Per a Pablo Bustelo, el sector terciari està lligat al desenvolupament econòmic i estretament lligat a les societats postindustrials, on es genera ocupació d’alta qualificació. També estaria lligat als processos de metropolització, desagrarització i desindustrialització.

Podem definir el sector terciari com el sector que desenvolupa activitats de préstec de serveis.

Manuel Castells, qui parla de la societat de la informació, afirma que als anys 70 del s.XX ss va iniciar un procés de canvi en el funcionament de les societats, en les que els mitjans i els mètodes per generar riquesa es traslladen del sector industrial al sector serveis. Així doncs la major part dels treballs d’aquesta societat de la informació no estan relacionats amb l’obtenció d’un producte tangible (físic), ara es presten serveis intangibles (consultories, assessories, sanitat, ensenyament, investigació,…) El cicle que es genera seria el següent: generació, emmagatzematge,  transmissió i procés d’informació.

Fritz Machlup, parla de que una societat pot ser considerada com de la informàtica quan el nombre de treballs fonamentats en l’ús de i manipulació de la informació és superior que els de força física. Cal relacionar-ho amb l’auge de les TIC. Són les indústries sense fum: parcs tecnològics, indústria informàtica,…

Daniel Bell parla de la societat postindustrial, la qual demanda serveis i, seguint aquesta línia Gershuny parla de que les societats terciaritzades des dels anys 80 del s XX es dirigeixen al món neoindustrial (self-service) dominat per l’autoservei. La societat vol tindre-ho tot al seu abast. El que s’estaria donant seria la industrialització del sector terciari, parcs tecnològics d’on surten idees, disseny, però on no es fabrica el producte tangible, que es fabrica en països on la mà d’obra és més barata (neocolonialisme).

Característiques generals del sector Terciari.

Com saber quan ens trobem davant d’una economia terciaritzada. A partir dels anys 70 del sXX el nivell d’ocupació del sector terciari representa ja més del 50% del total i, clar està, si genera més de la meitat de l’ocupació arribarà a ser el sector dominant de l’economia de molts països. En Espanya entre el 67 i el 68 % de la població activa està ocupada al sector terciari amb un VAB* entre 2 i 3 punts per damunt.

*VAB: Valor Afegit Brut, índex de productivitat.

El 3ri és d’alta qualificació en les activitats relacionades amb la investigació, la banca i les finances o l’alta tecnologia. També està relacionat amb les connurbacions, àrees metropolitanes, i megalòpolis amb un gran desenvolupament de comunicacions (telecomunicacions i internet). Els països amb elevades rendes per càpita estan relacionats amb el 3ri d’alta qualificació. S’ha establert que a major nombre de d’estudiants universitaris i major incorporació de la dona al món del treball, hi ha un creixement del 3ri qualificat. Açò també es relaciona amb l’expansió de la societat del benestar. L’aplicació de les teories neokeynesianes ha potenciat el 3ri.

gràfic

Classificació dels serveis.

Segons Hill el servei és un bé que pertany a una unitat econòmica i que s’origina com a conseqüència de l’activitat d’alguna altra unitat econòmica. Hill divideix entre serveis públic i serveis privats.

Els serveis públics són els que estan gestionats directament per l’administració pública.

Els serveis privats són els que estan gestionats per empreses privades.

Pel que fa a la subdivisió interna del sector terciari, tenim el terciari econòmic, en el que es desenvolupen activitats lligades a l’economia com; el comerç, la banca, el transport o les comunicacions.

Pel que fa al terciari del benestar social, caracteritzat per prestar serveis sociosanitaris, d’ensenyament i de cultura. Hi ha un altre subsector com seria el conegut com a terciari direccional en el que les activitats estarien lligades a la direcció d’empreses  així com relacionades amb la planificació política. Ací entrarien els alts funcionaris, els alts executius o els alts investigadors, per exemple.

Per altra banda, Sanguin parla de l’existència del sector quaternari, que està relacionat amb el terciari direccional o d’alta qualificació. Aquest sector quaternari es pot observar al nostre voltant amb les consultories i els alts directius d’una empresa.

Però si hi ha una subdivisió del sector terciari per funcionalitat, hi haurà també una subdivisió interna per subsectors interns del terciari.

 1            Comerç: és l’activitat encarregada de ficar en contacte el producte amb el consumidor. Per tant, el comerç té una necessitat espacial (on es desenvolupa), és temporal (moment concret), té un VAB (genera benefici) i hi ha possessió (el té el consumidor). Als països desenvolupats el comerç representa entre el 10 i el 15 % del PIB. Aquesta elevada representativitat del comerç en els països desenvolupats es deu, en part, al boom de les grans superfícies, amb la consegüent crisi del comerç tradicionalserveis (sobretot en Espanya i França), degut al canvi en els hàbits de consum, cada vegada més edonista. Aquestes grans superfícies estan lligades a àrees urbanes d’un mínim d’unes 50.000 persones i, sobretot ubicades en zones molt ben comunicades per poder afavorir l’arribada no sols dels proveïdors, sinó també dels consumidors.

 1.1        Comerç exterior. Ací tractarem la balança comercial i la balança de pagaments; el que ens dóna informació de quines són les grans potències comercials del món; les quals són les següents: UE, EUA, Xina i Japó. Pel que fa a la balança comercial, aquesta es calcula restant les importacions i les exportacions i, per tant quan s’exporta més del que s’importa la balança serà positiva i quan s’importa més del que s’exporta la balança comercial és negativa. Pel que fa a la balança de pagaments, aquesta es calcula establint la diferència entre les inversions econòmiques rebudes i el benefici empresarial a tots els nivells. Té en compte també la balança comercial més les inversions rebudes (p.ex. turisme) i les que s’han fet en altres llocs.

Actualment hi ha elevats desequilibris mundials entre països centrals i països perifèrics. Hi ha una gran diferenciació entre els nivells comercials dels diferents països, exportant els països més desenvolupats les idees als països en vies de desenvolupament, on s’explota els recursos naturals i la mà d’obra dels països per part de les grans empreses transnacionals, que es veuen afavorides d’allò que es coneix com a deslocalització de la producció.

 2            Transport, fica en contacte mercaderies entre països i també a les persones. El nivell de desenvolupament dels sistemes de transport i de comunicacions està relacionat amb el desenvolupament dels països, de fet és un indicador del nivell de desenvolupament. A millors infraestructures de comunicacions i major desenvolupament dels transports i les seves xarxes, hi ha una millor vertebració tant del mercat intern com del propi territori. Per tant, és essencial una bona xarxa de comunicacions per a que s’afavorisca l’accessibilitat (plataformes logístiques ben comunicades) i que així es reduïsca l’índex de circumval·lació (quan menys directe és el trajecte més llarg és el camí i més car el transport i el producte).

 2.1        Transport terrestre. Carretera i ferrocarril.

Cal destacar que el transport per carretera representa un 60% del transport de mercaderies i de persones als EUA i a la UE. Es passarà a bona part del món, a Espanya encara s’està evolucionant, des de la xarxa centralitzada a la xarxa dentrítica o reticular. Tot i que el ferrocarril fou l’impulsor de la industrialització als ss. XIX i XX a tot el món sols representa un 15% del transport de mercaderies avui en dia en Espanya, per exemple. Tot i això la xarxa ferroviària espanyola s’està modernitzant ampliant les línies d’alta velocitat, que tot i que no vertebra el territori per no ser accessible a la majoria de la població està desplaçant les inversions necessàries per a les línies de rodalies.

 2.2        Transport aeri. Representa el 2% del transport de mercaderies pel seu elevat preu i sols es fa servir per transportar productes d’alt d’alt valor. Sobretot es fa servir per part de les persones en els seus desplaçaments de mitja i llarga distància gràcies a l’expansió de les companyies de baix consum.

 2.3        Transport marítim. Representa al voltant del 18% del transport de mercaderies, sobretot de matèries primeres, energia i béns de consum. Pel que fa al transport marítim de persones s’ha reduït als creuers de plaer i als curts recorreguts en ferri.

Abans de concloure amb els transports, cal dir que avui en dia hi ha una crítica social creixent pel que fa a l’elitisme d’alguns d’ells, a la baixa qualitat respecte dels seus preus i a l’elevat impacte en el medi ambient que tenen certes actuacions.

 3            Turisme. Es consider com a turisme la pernoctació de més d’una nit en un mateix lloc.

Abans de començar cal tenir clar que hi ha una sèrie de factors que afavoreixen el turisme, sobretot els físics (relleu, situació,…) i els humans (atenció,…). El turisme com a activitat social que comença a repercutir positivament en l’economia comença a desenvolupar-se en els anys 50 del s.XX als EUA, on als anys 60 ja s’ha desenvolupat una indústria turística molt important (Palm Beach, p.ex.). turismeEl turisme neix com a conseqüència de l’augment de les classes mitjanes i, com a conseqüència d’una sèrie de canvis que van en paral·lel com són: l’augment de la renda per càpita junt a l’aparició de les vacances remunerades, que fa que la gent tinga temps d’oci i diners. Tanmateix també és important tenir clar que el turisme potencia altres sectors econòmics com les comunicacions, la construcció, el tèxtil o la banca, entre d’altres. L’activitat turística ha esdevingut el motor econòmic de molts països, Espanya és un d’ells. Un altre factor fonamental per poder fer del turisme una indústria important és la pau social, ja que si no hi ha pau social no hi ha possibilitat d’atreure clients. Altres elements importants a tenir en compte és la publicitat dels destins turístics i la situació geogràfica del destí turístic.

Per exemple, la situació geogràfica d’Espanya fa que el principal client siga el turista europeu, ja que en un màxim de tres hores d’avió un alemany es presenta en un aeroport espanyol.

Avui en dia, des de la geografia de la percepció s’està començant a analitzar la imatge que tenen els turistes del país de destí així com la capacitat d’adaptació de les empreses turísitiques als nous hàbits de consum del client. Cada cop més, es busca el turisme de qualitat i,cada cop s’ofereixen productes turístics més complets.

Les potències turístiques al món serien la UE, els EUA, el Carib. Per països destacar que Espanya va rebre l’any 2007 uns 59 milions de turistes estrangers. Cal destacar també que el turisme representa al voltant del 10/12 % del PIB espanyol.

Però, quins són els tipus de turisme més usuals? Doncs sobretot, el turisme més important a Espanya i al món és el de “sol i platja” que ha tingut diverses conseqüències. Ha hagut conseqüències positives, sobretot per a la població de les àrees on s’ha desenvolupat, com l’augment de la renda per càpita i ha evitat l’emigració per causes econòmiques. Tot i això, cal recordar que ha provocat un canvi de mentalitat molt evident, i sobretot d’hàbits de les poblacions on s’ha desenvolupat la indústria turísitica. Per altra banda, les conseqüències negatives són les que es tradueixen en la transformació del medi ambient; la pèrdua de sòl fèrtil, la contaminació atmosfèrica, la contaminació hídrica,…

Però és necessari afirmar que el pressupost de les classes mitjanes destinat a l’oci i el turisme ha augmentat. La renda per càpita destinada a l’oci i el turisme es calcula mitjançant la Llei d’Engel.

Pel que fa a la indústria turística espanyola, aquesta presenta un gran problema, com és l’elevada dependència de l’economia espanyola respecte d’aquest sector. Altres problemes són que és estacional i que la clientela és realment escassa. Per això en Espanya s’estan desenvolupant altres sectors turístics com són el d’interior, el turisme rural, el cultural o el de les rutes del vi, sense oblidar el de congressos.

De tota manera cal recordar que la societat és cada vegada més crítica amb les salvatges actuacions urbanístiques que suposa l’expansió de la indústria turística residencial.

 3.1        Per concloure, cal parlar dels sectors de serveis públics i dels privats.

 3.1.1     Serveis públics. Estan lligats al potenciament de l’estat del benestar social. Està també relacionat amb les polítiques neokeynesianes d’inversió de l’estat en prestacions socials. Aquest creixement en la inversió pública crea llocs d’ocupació i, per tant crea riquesa ja que manté el nivell de consum. UniversitatCal dir que avui en dia, en Espanya i la resta de la UE està en perill l’estat del benestar i els serveis públics per l’aplicació de polítiques neoliberals que afavoreixen clarament a les grans empreses de serveis. Exemples d’açò són les privatitzacions de l’explotació de certs serveis en el País Valencià, Andalusia o Madrid. També cal dir que hi ha una gran dicotomia entre els estats amb un sector públic desenvolupat i els que no el tenen. El desenvolupament d’un sistema públic eficient és un indicador del grau de desenvolupament d’un país i, podem dir que si es continua amb la privatització de la gestió dels serveis públics es perdrà bona part de la qualitat de vida que la societat europea gaudeix.

 3.1.2     Serveis privats. Creixen gràcies a la terciarització del sector secundari.

Aquest sector té relacionat el seu creixement amb el desenvolupament de la societat urbana i del creixement de les xarxes de consum.

Publicat dins de Geografia | Deixa un comentari

Feixisme i neofeixisme. Caràcters i circumstàncies.

Aquest tema s’estudia des de la perspectiva de la història contemporània, així com per part de les Ciències Polítiques i de la Sociologia.

Abans d’iniciar l’exposició des d’una perspectiva històrica i historiogràfica cal fer referència a una sèrie de teories que intenten definir el feixisme des d’una perspectiva que, moltes vegades, supera el marc historiogràfic. Aquestes teories són:

1. Teories intencionalistes: l’essència del feixisme resideix en la personalitat del líder, descrit des del punt de vista psicològic, social i polític. Un exemple és l’explicació global que Fest fa de Hitler com un líder extraodinari i autònom.

2. Teories funcionalistes: des de dos perspectives.

2.1. Des de la globalitat del sistema. Per a Organski les dictadures feixistes naixen en la industrialització i compten amb el suport de les elits econòmiques agrària i industrial. D’altra banda, seguint amb la perspectiva global, Lipset entén el feixisme com l’extremisme de dretes propi de societats amb economies poc avançades.

2.2. Des de la perspectiva de la correspondència entre les decisions de poder i l’administració que les executa. Aquesta és la perspectiva dels historiadors liberals, els que consideren que la lentitud del sistema afavoreix l’aparició i consolidació del feixisme. Així doncs, el feixisme s’aprofitaria de la debilitat del sistema. El feixisme tindria poc pes polític. De fet Mommsen qualifica Hitler com més un beneficiari que un dissenyador del seu poder que prendria decisions en relació als condicionants existents.

3. Teories culturalistes: presenten al feixisme com a fruit de la insubordinació i de de l’absència de sentit cívic. Els culturalistes identifiquen l’aparició del feixisme amb la corrupció del sistema liberal, que encobriria de manera conscient un règim dictatorial.

4. Teories totalitàries: remarquen el caràcter antiliberal i antiparlamentari dels règims feixistes. Aquestes teories defineixen com a feixistes a totes les dictadures. Hanna Arendt  entén el feixisme com la substitució dels partits per la de moviments, sent el moviment amb major pes l’exèrcit. Dins d’aquesta teoria destaca la teoria de Friedrich del “pentàgon destructor” que defineix al feixisme com el moviment que busca l’aniquilament de la democràcia liberal per mitjà d’un quíntuple monopoli; el polític, l’ideològic, el mediàtic, el policial i el militar. El resultat seria la desaparició de la democràcia i de la societat civil.

5. Teories psicològiques: entenen el feixisme com la resposta donada a les necessitats que tenen les societats traumatitzades, sense referents i que busquen un grup social al qual adscriure’s, encara que açò signifique perdre la llibertat. Romm destaca que el feixisme es va nodrir de gent provinent de les classes mitjanes que estava alienada després dels desastres de la I GM.

6. Teoria dels agents: aquesta teoria defensa que els règims feixistes actuaven com a agents del poder imperant, com a agents del capitalisme. Aquesta és la teoria que l’escola marxista defensa, que el feixisme no és més que una ferramenta del capitalisme i la seua dictadura, tal com afirma Künhl.

El feixisme en la primera mitat del segle XX.

La base dels règims feixistes.

La seua base està en el context ideològic propici que es dóna després del final de la Primera Guerra Mundial, moment en què es dóna una crisi general del pensament racional. Aquesta crisi ideològica i, per tant, social serà aprofitada per la burgesia – que té el poder – per a iniciar models polítics que la legitimen en el poder. Estem davant del germen de les idees feixistes. Segons Croce, historiador liberal, bona part de la societat que va recolzar al feixisme ho va fer després de perdre la consciència  social després de la terrible IGM. Groce considera el feixisme com un parèntesi en la història dels països on es va desenvolupar, així com ho defineix com improvisat i sense cap tipus de base ideològica.

La legitimitat que la burgesia es dota es fonamenta en el socialdarwinisme, visió esbiaixada de les teories de l’evolució de Darwin. Aquesta interpretació de la teoria de Darwin per part de la burgesia empresarial i financera feia entendre a la resta de la societat que existia una desigualtat social natural i que només les elits eren capaces de dirigir els destins nacionals.

Un altre pilar del creixent domini social de la burgesia és la interpretació interessada que es va fer de les teories de Nieztche.

Altres pilars, possiblement més visibles, sobre els que descansa el feixisme són el racisme (elevat al màxim pel nazisme), el nacionalisme conservador (nació d’origen ètnic o cultural) i el determinisme geogràfic (el lebensraum alemany). Hi ha un factor a tindre en compte, com és el de la falta de respostes que les democràcies occidentals van donar a les necessitats de la societat europea després del cataclisme que va suposar en l’imaginari col·lectiu europeu la Gran Guerra. Autors com Fortunato o Valeri entenen que el  naixement i desenvolupament del feixisme es deu a açò últim. De fet Oswald Spengler ja va anunciar la falta de resposta dels règims liberals en “La decadència d’Occident”, obra  publicada durant la primera guerra mundial.

Base social dels moviments feixistes.

A pesar que la burgesia és la instigadora i financera dels moviments feixistes, cal remarcar que intenten demanar suports en tots els sectors de la societat; xicoteta burgesia, classes mitjanes, proletariat poc conscienciat i excombatents.

Aquestos grups socials que recolzen el feixisme estan intentant accedir al poder, segons Renzo de Felice, en un context de crisi econòmica, de creixement de la desocupació i d’una psicosi antimarxista i de por al desordre. Tot açò provoca que bona part de la població busque noves opcions polítiques que apliquen mà dura i apliquen la força de manera clara. Es dóna, al mateix temps, un rebuig de la política tradicional, a la que s’identifica com la causant directa dels problemes del moment.

La finalitat fonamental del feixisme pot ser resumida en que pretén desmobilitzar el proletariat eliminant possibles revolucions socials i, sobretot, pretén arribar al poder (a Itàlia s’aconsegueix a partir de “la marxa cap a Roma” i a Alemanya per mitjà d’eleccions).

Però, qui es beneficia de l’ascens del feixisme? Doncs la burgesia i les classes econòmicament potentades que han finançat aquestos moviments. Ara els interessos de la burgesia seran els interessos del país.

El procés d’arribada al poder és el següent:

1. Violència antiproletària, pagada per la burgesia.

2. Ideologització de les classes mitjanes i altes.

3. Instal·lació en el poder i conformació d’un sistema polític dictatorial. Açò serà ben acollit per les burgesies italiana i alemanya, demostrant-se l’aliança entre capitalisme i feixisme.

4. Oblit de les capes més baixes que han donat el seu suport al feixisme. Se’ls ha utilitzat i si protesten, són eliminades.

Si queda clar que la crisi derivada dels desastres de la IGM està en els orígens del feixisme, també ens podem retrotraure a la carrera imperialista per a buscar una explicació històrica, així com fer referència a la revolució soviètica. Hi ha autors, com Erns Nolte, que veuen l’aparició dels feixismes com una reacció al triomf del bolxevisme en la Rússia de 1917. El triomf de la revolució dels soviets encapçalada per Lenin farà créixer de manera espectacular l’afiliació als sindicats i partits obrers a Alemanya i Itàlia, tenint en 1920 8 i 2,2 milions d’afiliats respectivament.

A pesar de tot, el feixisme guanyarà pes quan el moviment obrer comence a desmobilitzar-se durant la lluita interna del capitalisme per a dirimir quin tipus de capitalisme dirigiria l’economia mundial, el financer i industrial o el de base agrària.

Similituds entre el feixisme italià i l’alemany.

A pesar que el concepte de feixisme prové de la paraula italiana fasciotindrà un doble significat, podent referir-se al moviment polític italià (1922-1945) i a altres règims com el nazi alemany o el franquista espanyol. Aquesta extrapolació està en la base de la teoria de Bracher, qui identifica com a feixistes a aquells règims polítics que són antidemocràtics, autoritaris i de dretes.hitler_mussolini

Per a Herbert Marcuse la base de la ideologia feixista és la mateixa que la de la burgesia però amb una funció transmutada. El mite nacional i l’Estat totalitari, identificat amb els valors materials i amb la raça. És un nacionalisme racista que se situa per damunt de les necessitats col·lectives. La nació és un ens i busca el destí col·lectiu i, clar està, qui no assumeix aquesta missió històrica és considerat un enemic a eliminar. Podem dir que una característica fonamental dels moviments feixistes és el maniqueisme: qui no pensa el mateix que el poder és un enemic, no entra en el cercle, i ha de ser eliminat. Aquesta és una característica comuna del feixisme italià i del nazisme alemany. Un altre punt en comú d’ambdues ideologies és la configuració d’un Estat totalitari que centralitza la seua acció política; econòmica, jurídica i ideològica. Una funció bàsica de l’Estat totalitari és la repressió i la unificació. L’oposició no pot ser consentida. És per açò que apareixen els grups naturals dins d’aquestos règims (les famílies), que es representen orgànicament en el partit únic i en el sindicat vertical. Açò es dóna també en el franquisme, amb les seues famílies del règim, el partit únic i el sindicat vertical.

El líder carismàtic i la jerarquia social.

Serà el guia del poble qui vaig guiar a les masses (Duce, Fürher, Caudillo) que l’aclamen i el veneren amb frases com, per exemple: “Ein volk, ein Reich, ein Fürher” (un poble, un regne, un líder). Les masses queden sotmeses a la veneració al líder gràcies sobretot a l’ús i abús de la propaganda. Amb la manipulació de l’opinió pública per mitjà del control dels Mitjans de comunicació i d’informació, la ciutadania només rebrà un missatge: la veneració al líder i al moviment.

Cal tindre en compte que aquesta manipulació de la informació es dóna en un context propici per a l’assumpció per part de la ciutadania d’un nou missatge. Tal com Fromm afirma la falta de referències socials és aprofitada pel feixisme per a ocupar l’espai deixat per les formacions polítiques clàssiques, i ho fan amb un llenguatge populista, nacionalista i racista.

El feixisme accentua, encara més si és possible, la ja existent jerarquització social i el poder recaurà en persones que estiguen per damunt de la mediocritat de les masses. Aquesta desigualtat social és vista per part del feixisme com natural (darwinisme social).

Si abans hem parlat de la necessitat del feixisme d’assenyalar al culpable dels mals de la nació, és comú de tots els moviments feixistes que l’odi a l’estranger es traduïsca en un racisme de tal calibre que provoque la persecució de minories ètniques en Alemanya o Itàlia. Així mateix també es donarà la persecució del proletariat i de grups socials intel·lectuals com la maçoneria. Açò explicaria, per exemple, la teoria del feixisme espanyol que els mals de la nació espanyola es devien al contuberni de jueus, maçons i comunistes contra la “pàtria”.

Una de les ferramentes d’atracció cap a les classes populars i proletàries utilitzades per part del feixisme és el seu fals anticapitalisme, dotat d’un caire populista (a Espanya l’exemple és José Antonio Primo de Rivera). Aquest fals anticapitalisme del feixisme va arribar a afirmar les bondats del camp i va fer una crítica a l’especulació i a l’explotació laboral, però en realitat el feixisme mai va qüestionar el capitalisme i tampoc la propietat privada. Segons Trotski, el feixisme va afavorir al capitalisme monopolista.

El militarisme i l’expansió imperialista són la columna vertebral dels règims feixistes ja que s’utilitza l’exèrcit – format per soldats de classe treballadora – per aconseguir arribar als objectius que el capitalisme pretenia. Cal recordar també que l’imperialisme té una certa base mística i que se sol justificar amb referències històriques.

Com s’organitza i actua el feixisme.

En un partit únic, jerarquitzat, centralitzat, militaritzat i amb un únic líder. Açò és essencial per poder aconseguir el control social, per a poder arribar al mimetisme del partit únic amb l’estat, al qual substitueix en la pràctica. Aquesta és la fase final del feixisme, la substitució de l’estat per part del partit únic.

Pel que fa als dos grans exemples històrics cal assenyalar que el PNF italià dirigit per Mussolini es va unir als Fasci Italiani di Combatimento en 1922 per a dur a terme la marxa sobre Roma, demostració de poder que els donarà el poder a Itàlia. A Alemanya el NSDAP de Hitler arribarà al poder per mitjà d’eleccions i amb un grup paramilitar organitzat – les SA – cobrint les esquenes al líder i un aparell de propaganda organitzat per Goebbles.

La propaganda és essencial en el procés de consolidació dels feixismes ja que s’ataca de manera constant la psicologia de les masses des d’un punt de vista emocional i populista. El discurs del feixisme, disfressat d’anticapitalisme i populisme entre altres coses, pretén afavorir la mobilització de les masses sempre baix control de l’estat (ja ocupat pel partit únic). La societat serà enquadrada en organitzacions creades pel partit únic i el seu sindicat a fi de controlar tant la forma d’actuar com de pensar de la societat.

El control del feixisme sobre la societat es dóna des del mateix naixement, moment en el qual s’inicia l’adoctrinament de cada un dels membres de la societat a través del sistema d’ensenyament. Es creen membres de la societat feixista. La joventut serà enquadrada en les respectives associacions – de les que s’ha de formar part de manera obligada – per a ser adoctrinada i fomentar la virilitat. D’altra banda cal destacar que la dona és desplaçada i infravalorada essent el seu paper serà el d’una partera que es dedicarà a cuidar del seu marit, els seus fills, el seu llar i pregar pel líder o per Déu.

El feixisme es caracteritza per l’ús i abús de la violència per a coartar,  acovardir i atemorir a la societat. L’ús de la violència es fa de manera ordenada i programada, amb un objectiu clar, mantindre l’orde social i econòmic. Per a això apareixen cossos policials com la Guestapo i les SS en l’Alemanya nazi (cal destacar que les SS de Himmler van aniquilar -literalment-  a les SA i al mateix Röhm). A Alemanya la violència física i psicològica es focalitzarà contra el poble jueu (lleis de Nuremberg de 1935) i anirà en augment fins l’aplicació de la coneguda com a Solució Final, causa de l’Holocaust, una de les majors vergonyes de la humanitat.

L’expansió del feixisme.

El fenomen feixista s’estén per bona part d’Europa, destacant l’Hongria de Bela Kun, on després de la seua eixida del poder sorgeix un fort moviment feixista liderat per Szalasi. A Romania sorgirà un moviment conegut com la Guàrdia de Ferro que arribarà a entrar al parlament amb setanta diputats, però que serà il·legalitzat i el seu líder assassinat.

Pràcticament per tota Europa hi haurà partits polítics, a França apareixerà el PFP, a Anglaterra el BUF de Mosley.

Espanya és un cas prou cridaner de configuració de moviments feixistes amb el naixement del PNE en 1930 i de les JONS de Ledesma i Redondo. En 1933 naix Falange Espanyola, de José Antonio Primo de Rivera (de clara vocació feixista) i en 1934 es fusionen en Falange JONS, que serà el partit únic de la dictadura Franquista amb el nom de Falange Tradicionalista i de les JONS.

El ressorgiment dels moviments feixistes: el neofeixisme.

El seu renaixement es deu a les últimes crisis econòmiques i socials, la de 1973 i l’actual, a la qual cosa cal afegir el malestar amb el sistema polític actual. En els últims anys cal destacar que l’arribada d’immigrants a Europa i EUA atrets per la seua dinàmica economia industrial va ser aprofitada per part d’alguns partit polítics per a recuperar el discurs xenòfob i racista dels pitjors moments del període d’entreguerres. A Espanya hi ha hagut agrupacions polítiques que han arribat a acusar la població d’origen immigrant com la causant de la crisi.

Aquest renaixement del feixisme es deu a la trivialització que en els últims anys s’ha fet d’aquest tipus de moviments socials per part de les elits en el poder. La trivialització del feixisme es tradueix en el fet que historiadors intenten negar l’holocaust jueu (vegeu aquest article) o en que la reial acadèmia de la història espanyola no definisca el franquisme com la dictadura que va ser. Aquesta connivència es dóna a causa del domini burgés de l’economia financera a nivell europeu i mundial. Per exemple, a Espanya hi ha autors com el filofranquista Pio Moa, que acusen el govern legalment constituït de la II república com el causant de la Guerra Civil quan ha quedat demostrat per part de la historiografia que la causa de la Guerra Civil espanyola és el fracàs de l’intent de colp d’estat que es va iniciar per part de l’exèrcit i la Falange el dèsset de Juliol de 1936.

Aquest revisionisme historiogràfic encaminat a expiar als moviments feixistes s’inicia arran de la caiguda de l’URSS en 1991. A partir de llavors s’inicien línies d’investigació historiogràfiques que menyspreen el jacobinisme de la revolució francesa així com la revolució russa de 1917. Es menysprea la importància que ambdós processos revolucionaris van tindre en la conformació de l’Europa contemporània. Açò es deu, segons Ernst Nolte, a que el feixisme i el comunisme serien les forces enfrontades en una autèntica guerra civil europea.

Un dels pilars fonamentals del neofeixisme, com abans hem referit, és l’odi a l’estranger. Açò es tradueix en un augment del racisme i la xenofòbia, sentiments que han sigut utilitzats per alguns partits polítics europeus com el FN francés amb Li Pen (pare i filla) com a reclam polític. La irracionalitat dels moviments neofeixistes va calar al seu moment a Àustria amb Heider i més recentment a Finlàndia i Dinamarca, on han arribat a obtindre representació parlamentària forces neofeixistes. Més recentment, en la Grècia de la crisi financera, la partit neofeixista Alba Daurada ha entrat en el parlament hel·lènic i està estenent els seus tentacles per altres països assotats per la crisi com Espanya.

Abans de concloure cal reflexionar sobre els interessos que s’amaguen darrere dels moviments neofeixistes. Cal intentar saber quins són els fils que mouen el seu discurs i a qui se n’eix beneficiat del mateix.

Per tant és necessari que l’ascens d’un partit com a Alba Daurat a Grècia deixe de ser trivialitzat i que la Història com a ciència siga reivindicada per part del món acadèmic i servisca per a un poc més que per a ser manipulada per part de la classe política amb la intenció d’aconseguir benefici electoral.

No cal recordar que molts són els paral·lelismes entre els anys trenta del segle passat i el context de crisi econòmica i social actual.

Publicat dins de Història | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

El pensament polític i econòmic durant el segle XIX

Introducció.

Al llarg del tema farem una repassada a les principals corrents de pensament polític i econòmic del s. XIX, moment caracteritzat per l’afermament de bona part dels països europeus com a potències imperialistes. Cal remarcar que durant el segle XIX el globus terraqüi veurà desenvolupar-se una segona onada colonialista successora d’aquella iniciada al s.XVI cap a Amèrica, però ara serà el món sencer. Noves potències emergeixen, noves formes de pensar apareixen o provenen de teories polítiques i econòmiques ja sorgides amb anterioritat.

Altrament, és necessari assenyalar que el XIX és el segle d’afermament del procés d’industrialització a bona part del món. Aquest procés, conegut també com a Segona Revolució Industrial estarà directament relacionat amb el procés de canvi en els paradigmes socials i polítics, sobretot a la segona meitat del segle.

Per altra banda, ho ampliarem a la conclusió, cal tenir en compte que tal i com les teories que veurem tot seguit són fruit de l’evolució de les societats del moment i dels moviments intel·lectuals anteriors el pensament del s. XIX estarà íntimament relacionat amb el pensament polític, econòmic i social durant tot el segle XX.

A la nostra exposició farem referència a les quatre grans corrents de pensament durant el s. XIX, com van ser:

  1. Liberalisme
  2. Nacionalisme
  3. Socialisme
  4. Anarquisme

 Abans però, cal establir l’any 1848 – l’any de les revolucions dels pobles d’Europa – com el punt d’inflexió en l’evolució del pensament polític europeu pel canvi de mentalitat derivat del total canvi en el panorama internacional. Assistim a l’evolució del nacionalisme cap a l’imperialisme. Assistim a l’aparició d’un nou grup de classe, la classe obrera, fruit del procés d’industrialització que fa trontollar els fonaments de l’antiga societat agrària. Assistim a la configuració de les teories democràtiques que, procedents dels il·lustrats, donaran fruit a les democràcies liberals del primer terç del s.XX a Europa. El segle XIX pot ser qualificat com el segle del gran canvi de la infraestructura econòmica i social.

1. Liberalisme.

Si al XIX es desenvolupen tot un seguit de teories polítiques, serà el liberalisme i el seu progrés la que tindrà un major pes social i econòmic. El liberalisme triomfa al bell cor del món, a Europa, i serà exportat a la resta del planeta, encara que cal dir que els EUA ja s’havien dotat d’una constitució liberal al s. XVIII. Així i tot, es pot afirmar que el primer lloc on va triomfar el liberalisme polític no fou altre que l’Anglaterra del XVII, i la posterior Gran Bretanya del XVIII.

Encara que alguns autors puguen veure referències a Sòcrates o Descartes, les arrels del pensament polític liberal les podem trobar al món il·lustrat. Precursors directes del liberalisme són l’anglès Locke al s. XVII, i ja al s.XVIII els il·lustrats francesos com Montesquieu, Voltaire i Rousseau. També podem dir que hi ha una clara influència d’Adam Smith pel que fa al pensament econòmic liberal, perquè cal diferenciar entre les diferents vessants del liberalisme; la política i l’econòmica.

L’evolució de liberalisme des del s. XVII – segle del seu naixement – des de la seva clara vocació burgesa fins a la seva influència sobre alguns teòrics del socialisme (damunt el socialisme fabià), o damunt del nacionalisme el fa essencial per entendre el s. XIX. La seva complexitat fa que puguem parlar no sols de les vessants política i econòmica, sinó també d’un liberalisme intel·lectual. A nivell econòmic es pot afirmar que el liberalisme és el fonament doctrinari del capitalisme ja que si s’oposa al dirigisme estatal els seus dos principis fonamentals són la riquesa i la propietat privada. Pel que fa al liberalisme polític – abans hem fet una breu referència – la seva oposició a les formes despòtiques de govern i la seva configuració el converteix en l’arrel de les democràcies parlamentàries i dels governs representatius.

Per altra banda el liberalisme intel·lectual es caracteritza pel seu esperit de tolerància. Aquest concepte no és propi del liberalisme i tampoc serà adoptat per tot el liberalisme.

Tot i les diferències entre les tres branques del liberalisme hi ha un seguit de característiques generals i aplicables al liberalisme en general com seran el naturalisme (la natura com a font de felicitat), el racionalisme (les lleis de la natura,l’ús de la raó i del iusnaturalisme), l’individualisme (l’individu està per damunt de la societat i de l’Estat) entès com a essencial per arribar al bé col·lectiu, llibertat (lligat a l’individualisme la llibertat com a expressió de l’individu), igualtat (no entesa com a igualtat social sinó com a llibertat front a altres persones), propietat (la propietat privada com a dret natual) i la seguretat (l’Estat ha de garantir les propietats i les llibertats individuals mitjançant legislació, justícia i poder polític que vetle pel compliment – separació de poders en certa manera. Açò ho va escriure Locke al s. XVII).

Malgrat aquesta defensa de la llibertat individuals i de la seva aplicació mitjançant mecanismes de justícia i poder polític hi haurà pensadors que veuran en eixe ideal de seguretat un possible entrebanc en el concepte de llibertat ja que de l’aplicació exhaustiva de les lleis es pot caure en la coerció i crear inseguretat. Cal tenir en compte que el liberalisme pot evolucionar de vegades cap a formes democràtiques, encara que xoca en el punt de les llibertats individuals ja que la democràcia suposa la cessió per part de l’individu i del conjunt de la societat de part del seu poder de decisió a una sèrie de persones. Per tant, no sempre podem parlar de liberalisme com a democràcia senzillament per la defensa que fan de l’individualisme, defensa que moltes vegades evoluciona cap a la negació de la necessitat de l’aparell de l’Estat a pràcticament cap nivell.

Si hem definit, a grans trets, el liberalisme polític ara anem a veure les principals característiques del pensament econòmic liberal, l’origen del qual es lliga amb els fisiòcrates francesos i, sobretot, amb Adam Smith. La màxima del fisiòcrates és aquella del “laisser faire, laisser passer”. Aquesta expressió sintetitza el pensament econòmic liberal que demanava l’eliminació de totes les traves estatals al desenvolupament i al comerç. Aquesta idea serà arreplegada per Adam Smith a la seva obra “La riquesa de les nacions”, punt de partida del pensament econòmic liberal.

Com veia Smith a l’ésser humà dins de la societat? Doncs com un individu lliure que seria capaç de decidir per si mateix, per a Smith hi hauria total harmonia entre els interessos individuals i col·lectius. Això sí, Smith considerava que l’acció governamental hauria d’estar reduïda a la mínima expressió i encarregar-se de tasques com la defensa front a possibles agressions estrangeres, la justícia i l’obra pública.

A nivell purament econòmic, Smith estableix tres idees fonamentals, com són:

  • la divisió del treball, provocaria una creixent productivitat (seria el germen del taylorisme)
  • teoria del valor, diferencia entre el valor d’ús d’un objecte i el valor de canvi. Smith veu en el treball l’única font de valor per poder fixar un valor de canvi. El valor de canvi s’integrarà, finalment, pel salari, la utlitat i la renda. Ja podem parlar de preu natural.
  • diferencia entre el preu natural i el preu de mercat, determinat per l’oferta i la demanda.

Al s. XIX el principal teòric del liberalisme econòmic serà Ricardo, qui parla del valor de les mercaderies, el qual s’estableix tant pel treball present com pel  passat, per aquell que va influir en el seu procés de producció (des de l’obtenció de la matèria primera). Pel que fa als salaris Ricardo els entén com una mercaderia que tindrà un preu natural que serà determinat per les necessitats del treballador per poder subsistir i establir una família. Ricardo establirà una teoria, la llei de bronze dels salaris. Aquesta llei estableix una relació directa entre l’augment dels salaris, l’augment del benestar, l’augment de la població i la mà d’obra i de la conseqüència final, un descens dels salaris. Pel que fa a la renda Ricardo estableix als seus “Principis d’economia política”  que les diferències de renda es deuen a la productivitat de les explotacions (al 1817 estem parlant d’explotacions agràries).

Abans de concloure l’apartat referent al liberalisme, cal fer una ullada als principals teòrics liberals.

Entre tots destaquem la figura de John Stuart Mill, qui entén el valor de la relació entre societat i Estat. Ell defuig dels excessos del liberalisme pel que fa al paper secundari de l’Estat. Mill entén que no pot haver-hi un govern liberal sense una societat liberal i va més enllà al criticar el capitalisme ja que limita la llibertat individual, entesa per Mill com un bé individual i al mateix temps social. Mill entén l’Estat liberal com el garant de la llibertat.

Altre teòric a destacar és Benjamin Constant, qui entén la llibertat com el “pacífic goig de la independència privada”. Constant fa una defensa del bicameralisme legislador i del principi de les monarquies parlamentàries on el rei reina però no governa. Té, com la majoria dels teòrics del moment, una visió de la política censatària i burgesa.

Si la major part dels teòrics del pensament liberal són partidaris de l’individualisme com a forma d’entendre la vida, Alexis de Tocqueville tot i que té com a objectiu garantir la llibertat individual, entén l’individualisme com a destructor de societats. Tocqueville va plantejar al s. XIX un model d’administració descentralitzada que defensava les llibertats locals i provincials. Al mateix temps era partidari de la creació de societats de tot tipus encaminades a la substitució de l’aristocràcia. Fruit d’aquelles idees són dels “Reials Societats d’Amics” nascudes a Espanya durant el s. XIX. Per concloure amb Tocqueville cal assenyalar que defensava el sentit de la responsabilitat i la passió pel bé públic.

2. Nacionalisme.

La idea de nació pot ser atribuïda a qualsevol grup social que tinga trets culturals comuns, però cal tenir clar que és un sentiment arrelat de major o menor manera en la col·lectivitat conformadora de la societat. Cal dir que la idea de nació va de la mà de la creixent importància dels Estats front a la primera idea universal de societat comuna, la Cristiandat. El fet que l’Estat guanye pes front a la idea de unitat de la comunitat cristiana fica en relleu dos aspectes essencials per comprendre el sentit del nacionalisme polític, como són autonomia política front ingerències externes i no la no necessitat de que la religió siga el nexe d’unió de la societat, de la nació. I és ací on apareix la gran novetat durant el s. XIX, la nació no és res més que la paraula feta servir per fer referència al conjunt de la societat, encara que des de la perspectiva de la burgesia i, per tant, des de la perspectiva de classe dominant que entenia com a naturals les desigualtats socials. Encara així i tot cal destacar el gran canvi de perspectiva respecte de moments anteriors.

La idea de nació, o de singularitat de cada estat tenen un origen clar en Maquiavel, qui a cavall entre els segles XV i XVI reclama per a l’àmbit italià la creació d’un Estat fort. Tot i això altra influència per al nacionalisme del s. XIX és la revolució anglesa de 1688, primer triomf del liberalisme polític i de la idea nacional al món. Altre exemple de cohesió, en aquest cas buscant els drets polítics, és el que durà a la creació dels EUA a la segona meitat del s. XIX. L’exemple, però, més clar de l’aparició del terme nació és la revolució francesa de 1789, episodi essencial per entendre el nostre món i que veurà com es crea  una Assemblea Nacional. Apareix el dret de la nació francesa a expressar-se, la nació serà identificada amb tot allò que no siga la societat privilegiada.

Ja al segle XIX els exemples de nacionalisme més destacables són l’alemany i l’italià, encara que hi ha altres exemples identificats com a fruit de la resistència a l’imperi napoleònic (l’espanyol) o com a reacció al Congrés de Viena (Bohèmia).

Pel que fa als casos paradigmàtics del XIX començarem amb el nacionalisme alemany, el naixement del qual s’identifica amb la idea del Volk que Herder va desenvolupar. Aquest pensador identifica  la idea del poble alemany no sols com una unió d’individus sinó amb una entitat metafísica que té lligams com la llengua, l’art, la cultura, etc… Ell entén que la humanitat sols es manifesta mitjançant les comunitats nacionals. Aquesta idea del Volk fou arreplegat per Hegel, qui va identificar l’Estat prussià amb l’Estat ideal i racional. Per altra banda, List assenta les bases del nacionalisme econòmic i es recolza en la defensa al Zollverein.

Amb açò es dóna el naixement de la idea de nació alemanya que intenta diferenciar-se des dels seus inicis de la resta de nacions del seu entorn. A més a més intentarà justificar la seva suposada superioritat i s’encaminarà cap a un nacionalisme agressiu que el duu a separar-se del liberalisme polític. Una mostra és la Realpolitik alemanya.

L’alemanya de Bismarck acabarà exaltant el poder de l’Estat, identificant el militarisme prussià com essencial i fent  de l’autoritarisme la forma de govern. Al mateix temps es desenvoluparà la intolerància a les minories religioses i racials, i es fa gala d’un clar darwinisme social.

Pel que fa al nacionalisme italià, podem dir que la primera proposta és la que Maquiavel llança segles abans de l’aparició de la figura de Mazzini.

El nacionalisme de Mazzini estaria lligat al liberalisme democràtic, basat en arrels històriques i en l’irredemptisme. Al mateix temps Mazzini crea la “Jove Europa” fruit de la seva idea d’associar els moviments nacionalistes europeus. Mazzzini fou un pensador que creia en la bondat dels pobles i en la fraternitat humana, així com en la fusió de classes. Malgrat el seu treball l’artífex de la unió italiana serà Cavour.

També podem parlar del nacionalisme francès al llarg del XIX fent referència a Michelet, qui identifica la revolució francesa com el punt de partida de la nació francesa.

El nacionalisme no sols és una idea, és una forma de govern i per tant està lligada al poder. Així doncs al s. XIX conviu amb un fenomen de gran importància com és l’imperialisme. Si bé l’imperialisme fou identificat per l’escola marxista com la fase màxima del capitalisme, també hi ha corrents que parlen de l’imperialisme com una fase en l’evolució del nacionalisme. A més a més hi afegeixen en aquesta evolució al racisme. Aquesta evolució està lligada amb la necessitat de nous mercats on poder vendre les elevades produccions de la nova indústria, així com poder obtenir noves i millors matèries primeres a baix o mol t baix cost. Com es podia fer? Doncs conquerint nous territoris i justificant davant l’opinió pública local tot allò que es duia a terme.

Pel que fa al racisme cal parlar de les teories de Gobineau, qui arriba a establir una jerarquia de races en la que les  persones de pell negra estan a l’últim esglaó i on el primer està ocupat pel blanc; així com de les Chamberlain, qui farà evolucionar aquesta teoria cap a l’antisemitisme arribant a afirmar que hi havia una conspiració jueva contra els pobles germànics. I d’aquesta idea de superioritat racial per part del món germànic podem passar a parlar del pangermanisme, de la idea d’expansió alemanya i de la seva necessitat de tenir un espai propi, l’espai vital alemany, el lebensraum.

Serà durant l’expansió imperialista quan s’afermarà la  idea del messianisme dels pobles elegits per a salvar a la humanitat gràcies a la seva superioritat racial i cultural. Aquesta idea messiànica  és la que als EUA, a Alemanya i a la Gran Bretanya es farà servir per justificar les seves accions a l’exterior.

3. Socialisme.

Les idees socialistes del s. XIX sorgeixen per donar resposta a unes necessitats sorgides de la nova societat de classes, la societat industrial. El socialisme, igual que el liberalisme i el nacionalisme, té en l’any 1848 el seu punt d’inflexió, i deriva en una sèrie de corrents de pensament que tenen en comú proposar nous models de desenvolupament social i econòmic en contrapunt al model burgés o capitalista.

Dintre del socialisme tenim dos grans corrents: el socialisme utòpic i el socialisme científic o marxisme.

Pel que fa al socialisme utòpic, ens referim a aquelles teories encaminades a crear nous models socials que van ser qualificats d’utòpics perquè mai van ser duts a terme de manera efectiva. Altre nexe en comú és que tots aquests plantejaments són anteriors a 1848, l’any de les grans revolucions europees (la primavera dels pobles). Tot i la gran quantitat de teòrics, l’ideari del socialisme utòpic comparteix una sèrie de característiques, com són:

  • el capitalisme prima els interessos de la classe dominant
  • el capitalisme prima els interessos individuals front als col·lectius
  • al capitalisme prima la competitivitat front a la solidaritat
  • cal buscar la felicitat de la vida en societat
  • cal crear un nou concepte social basat en la vida en comunitats

Pel que fa als principals teòrics del socialisme utòpic hem de fer referència a Robert Owen, considerat el fundador del socialisme i del cooperativisme anglès. La idea d’Owen era la de crear una comunitat exemplar, ideal compartit amb Fourier, així com que la reforma social havia d’anar lligada al control polític.

Saint Simon fundarà un corrent socialista baix la forma organitzativa de comunitat religiosa. Aquest teòric distingeix entre els  treballadors i els ociosos (noblesa i militars) i pensa que el més important és la producció i que el deure de l’home – cal recordar que a l’època no es parla d’humanitat – és treballar. Per a ell tot gira al voltant de l’economia.

Pel que fa a Fourier, cal destacar que reflecteix el pensament de la xicoteta burgesia i de la part del proletariat que encara no ha pres consciència de classe. Igual que Owen, Fourier persegueix la creació de models de societat ideal per reformar la societat des de baix cap a dalt. Fourier entén l’Estat com una associació de federacions lliures. Aquests models de societat perfecta són els falansteris, on també es persegueix la rendibilitat econòmica.

El socialisme utòpic té en 1848 un any de catarsi total que farà que no puga donar resposta a les noves necessitats socials. És ara quan apareix un nou corrent al socialisme, el socialisme científic o marxisme.

El marxisme va representar un trencament amb els teòrics del socialisme utòpic a partir dels fracassos revolucionaris de 1848 i de la falta de respostes dels utòpics.

Entre 1842 i 1848 es van definint les idees essencials de l’ideari marxista, del materialisme històric.

1848 és l’any de la publicació del “Manifest comunista”, síntesi del pensament marxià amb punts essencials com: el denúncia social, explicació bàsica del materialisme històric, la lluita obrera i noves formes d’organització. Altres obres que caracteritzen l’obra de Marx són “El Capital”, on desenvolupa la seva teoria econòmica, allunyada de la de Ricardo (ja comentada a l’apartat que tracta del liberalisme econòmic) pel fet que Marx parla de plusvàlua per parlar del valor afegit que el capitalista afegeix al producte, plusvàlua que seria el benefici que l’empresariat obtindria de l’explotació a la que sotmetia al proletariat. El pensament marxista no sols té la figura de Marx com a referència, Engels fou el company ideològic en la vertebració del socialisme científic. Un exemple d’açò n’és la publicació l’any 1877 de l’obra “Dialèctica  de la natura” on explica el pilar filosòfic de la teoria marxista, el materialisme dialèctic.

Però el socialisme científic no sols fou una tasca tòrica, també es traduí en l’organització política.

Després del fracàs de les revolucions de 1848, Marx i Engels van formar part activa de la Primera Internacional, inaugurada al 1864. Aquesta organització entrarà en crisi a partir de la Comuna de París de 1871, moment en el que el moviment obrer va poder formar part del govern i que ha estat identificat com un fracàs. La primera internacional fou dissolta l’any 1876. Tots dos teòrics del socialisme científic formaran part del procés d’unificació del partit socialdemòcrata alemany al 1874, procés durant el qual apareix de manera implícita la idea de dictadura del proletariat. Amb aquest terme anem a passar a resumir els principis fonamentals de la teoria marxista que, des del conegut com a materialisme dialèctic, desenvolupa una nova forma d’explicar les relacions socioeconòmiques, al remat una nova forma d’entendre la vida.

El marxisme esdevindrà el catalitzador del descontent de la classe obrera, a la que obrirà els ulls per fer-la veure quina era la seva situació real al món industrial degut a l’explotació que del proletariat fa la burgesia industrial mitjançant l’aplicació de la plusvàlua al valor del  producte de venda. Aquesta plusvàlua serà identificada per Marx i Engels com la mostra de l’opressió de la classe obrera i com a exemple de la funció primordial del capitalisme, l’acumulació de capital. A més a més el marxisme entén l’Estat com un element de coerció al servei de la burgesia i que facilita el control social i econòmic d’aquesta.

La teoria marxista entén que la societat de l’època és fruit d’un procés històric que es tradueix en que l’economia determina l’estructura i el comportament socials. Diferencien entre la base econòmica; estructura, i la vida social, superestructura, i hi estableixen interrelacions entre totes dues.  Cal afegir que entenen que la base econòmica està integrada per:

  • el mode de producció
  • les forces de producció
  • les relacions socials de producció

La interrelació de tots tres elements crea una de les grans màximes marxistes, la lluita de classes com a motor de  història fruit del conflicte inherent a la societat de classes pròpia del món industrial. Dintre de la seva explicació de l’evolució social cal entendre que tot gira al voltant del materialisme històric, que entén que al llarg de la història va haver tres modes de producció:

  • esclavista: correspondria al món antic
  • feudal: al món medieval i l’Antic Règim (encara present a l’Est d’Europa al s. XIX)
  • capitalista: coetània a tots dos pensadors, i que dóna com a fruit la societat de classes.

La societat capitalista tindria una sèrie de problemes derivades de la sobreproducció, com serien les crisis periòdiques que conduirien a la revolució proletària per destruir el sistema capitalista. Aquesta evolució pròpia del capitalisme seria una de les causes de la lluita de classes per fer-se amb  control dels béns de producció.

L’arribada al poder de la classe obrera s’aconseguiria una vegada aquesta pres consciència de classe degut a les condicions de vida derivades de l’explotació per part del sistema i de la crisi del mateix. Marx i Engels van establir que de les crisis del capitalisme sorgia un descontent social destinat a la revolució del proletariat, l’arribada al poder del mateix amb la dictadura del proletariat com a pas previ a la instauració de la societat comunista. L’objectiu final de la societat comunista era liquidar les pervivències de l’Antic Règim, crear una societat igualitària i el repartiment de la riquesa de manera equitativa.

4. Anarquisme.

El terme anarquisme en si mateix significa sense poder, sense autoritat, sense Estat. L’anarquisme és considerat una escissió del marxisme, del qual es diferencia fonamentalment perquè no persegueix la societat comunista, a la que considera opressora de la llibertat de l’individu.

La figura més important de l’anarquisme del s. XIX és la de Mijail Bakunin, qui creu en la llibertat de l’individu en societat de manera harmònica entre el conjunt de la societat, que seria fruit de l’ordre natural. Per contra Bakunin entén l’Estat com a un artifici que cal destruir. Pel que fa a la propietat individual la rebutja i propugna la col·lectivització dels béns de producció.

Bakunin s’enfronta al marxisme ja que entén  que l’Estat sorgit de la revolució serà una forma més de reacció.

Pel que fa a l’ideari anarquista podem diferenciar entre l’anarquisme individualista i el col·lectivista, del qual el teòric més important és Bakunin entre d’altres com; Kropotkin o Malatesta.

Pel que fa als seus idearis polítics l’anarquisme defensa la llibertat individual front a qualsevol tipus d’organització política, entenen que l’organització social descansa damunt de relacions jurídiques voluntàries. L’anarquisme es caracteritza per la seva confiança en la bona voluntat de l’individu. Respecte al mode d’organització social i econòmica del dia a dia la forma proposada és la de la comuna, que estaria relacionada amb la resta de comunes del seu entorn mitjançant federacions i a nivell mundial mitjançant una gran federació internacional.

Pel que fa als aspectes socials es pot parlar de l’associacionisme que Stirner proposa des d’una vessant d’anarquisme liberal com a preponderància del Jo, font principal de la vida. Altra proposta d’organització social és la llançada per Proudhon, el mutualisme. Ací es devia crear un “Banc del Poble” per donar solució als problemes socials però es va dur a terme. Pel que fa a la proposta feta per Bakunin, aquesta era la del comunisme col·lectivista en oposició al comunisme marxista. La proposta de Bakunin pretenia col·lectivitzar els mitjans de producció, i al mateix temps respectava la xicoteta propietat camperola.

Per concloure amb el pensament anarquista, queda clar que el propi anarquisme no tenia clara quina seria la societat ideal ja que la pròpia idiosincràsia anarquista és contrària a qualsevol tipus d’organització estructurada. Com deia Malatesta, l’anarquisme persegueix la destrucció de tot tipus de poder per afavorir que els designis de la humanitat es regisquen per les lleis naturals.

Conclusions.

La influència del pensament polític i econòmic del s. XIX durant tot el segle XX i a l’actualitat és innegable, així com també és innegable el triomf del liberalisme polític damunt d’altres formes d’entendre l’organització social. Al llarg del s. XX el liberalisme va evolucionar a formes polítiques molt diverses però amb un nexe comú, la defensa del lliure mercat com a única via de garantir el benestar social. Aquesta via d’organització econòmica i social va trobar en el socialisme una clara alternativa, alternativa que va arribar al poder mitjançant la revolució dels soviets l’any 1917, i que va iniciar la construcció d’una alternativa real al capitalisme.

Altrament, el s. XX veurà el renaixement  dels nacionalismes més agressius, tant a Europa com a Orient, amb una clara arrel al nacionalisme del s. XIX i en certa manera relacionats amb les teories liberals econòmiques.

Pel que fa a l’evolució política i econòmica del segle XX sols afegir que fou el segle de les majors destruccions de la història de la humanitat, així com de l’inici dels intents per canviar la forma d’entendre el món i d’organitzar-se.

Avui en dia, però, en ple segle XXI el context social i polític al nostre entorn més immediat i a la resta del món desenvolupat ens fa mirar enrere per retrobar-nos amb teories polítiques, socials i econòmiques que ens ajuden a entendre què està succeint al nostre voltant. Queda clar per tant que no hem assistit al final de la Història, tal i com Fukuyama va afirmar després de la caiguda de l’URSS.

Publicat dins de Història | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

El feudalisme

Orígens i desenvolupament del feudalisme. L’economia senyorial. Debat historiogràfic.

  1. Introducció.

En la generalitzada periodització de la història, l’Edat Mitjana comprèn l’espai de temps entre la caiguda de l’ Imperi romà d’occident amb la deposició de Ròmul August per Odoacre l’any 476 i, el descobriment d’Amèrica en 1492. són deu segles que, no són homogenis, però en els quals els historiadors situen l’origen i desenvolupament del feudalisme i l’establiment de l’economia senyorial, encara que alguns autors, especialment els marxistes, perllonguen aquest règim econòmic fins les revolucions burgess, amb data de 1789 per a França i una mica més tard per als països de la resta d’Europa (recordar que Rússia va abolir la servitud en 1861), ja dintre del període de l’Edat Moderna. En conseqüència, seran els historiadors medievalistes principalment i, alguns historiadors moderns els que s’encarreguen de la investigació del tema que ens ocupa.

Dintre d’aquest grup d’historiadors, a més a més, cadascun d’ells enfocarà la seva investigació tot depenent de l’escola historiogràfica a la que estiga adscrit. Aquest debat historiogràfic afecta, com veurem més endavant, a la qüestió de l’origen del feudalisme amb posicions enfrontades entre Duby u Pirenne, al seu àmbit geogràfic i al cronològic. Però sobretot, a la interpretació de què és el feudalisme, existint debats i teories diferents al respecte des de les diferents escoles que han tracta el tema, com són la marxista, la institucionalista, la dels annales i l’eclèctica.

  1. Cronologia i àmbit geogràfic del feudalisme.

Marc Bloch, un dels fundadors de l’escola dels Annales, diferencia dues etapes feudals, a les que Boutruche afegeix una tercera. La primera va des del final de l’Imperi romà a l’any 1000, la segona etapa, des de l’any 1000 al segle XIII i, la tercera etapa ocupa dels segles XIII al XV. En qualsevol cas, l’actual consens per al moment de plena vigència del feudalisme són els segles X, XI i XII, encara que Duby fa al·lusió a un període formatiu entre els ss VII i VIII i , a un període de decadència en els ss. XIII i XIV. Per altra banda, tal i com ja he referit amb anterioritat, segons la historiografia marxista el règim senyorial en Europa es va perllongar fins als ss. XVIII i XIX, amb la coneguda com a segona servitud.

Pel que fa a l’espai geogràfic, existeix la convenció general de centrar-lo en França, en la regió compresa entre els rius Loira i Rihn, encara que açò no implica que el sistema feudal s’instaure també en altres indrets com ara Anglaterra, on es desenvoluparà amb les seves variants després de l’arribada al tro anglès de Guillem el Conqueridor després de la victòria de Hastings el 1066 damunt dels anglosaxons. A més a més, el feudalisme, també es va implantar parcialment en la península italiana i en la península ibèrica. Pel que fa a Catalunya, ho feu seguint el model francès degut a la dependència durant segles dels comtes catalans respecte dels capets. En la zona castellanolleonesa, el procés d’expansió cap al sud va fer que el feudalisme d’aquesta àrea tinguera unes característiques específiques, ja que del fenomen repoblador i la seva urgent necessitat de població, va permetre l’aparició d’un camperolat lliure en les regions de frontera (les extrema durii).

En un sentit ample, es coneixen com a feudals els sistemes econòmics com els de l’Egipte o el Japó medievals, però en aquest tema ens remetrem al feudalisme europeu.

  1. Concepte de feudalisme i el seu debat historiogràfic.

Tal i com insisteix Pierre Bonassi, el debat historiogràfic al voltant del concepte de feudalisme, té el seu origen en les distintes corrents historiogràfiques i, ha propiciat enfrontaments durant dècades entre els historiadors. Tot seguit i, per a no allargar-nos massa, ens remetrem als quatre models que considerem més importants per la qualitat i profunditat de les investigacions dels historiadors que les defensen.

    1. Materialisme històric.

Amb Karl Marx al capdavant, aquesta corrent considera el feudalisme com un mode de producció que segueix cronològicament a l’esclavisme i precedeix al capitalisme. Seguint aquesta teoria, ens trobem amb definicions com la de Maurice Dobb, “el terme feudalisme és idèntic a allò que solem nomenar servitud; el que ve a significar que és una obligació imposada al productor per la força, sense tenir en compte la seva pròpia voluntat i que l’obliga a satisfer les exigències del senyor mitjançant el pagament de quantitats en espècie o diners i a la prestació de serveis gratuïts (corvees)”. En aquest sistema, Dobb, identifica com a característiques principals:

      • baix nivell tècnic dels instruments de producció

      • producció enfocada a l’autoconsum

      • prestació de serveis obligatoris

      • descentralització política

      • drets jurisdiccionals del senyor

    1. Corrent institucionalista.

Entén el feudalisme com una sèrie de vinculacions sinalagmàtiques entre dos persones. En aquest sentit Ganshof, interpreta el feudalisme com “el conjunt d’institucions que creen i controlen obligacions d’obediència i servei, principalment militars, per part d’un home lliure, el vassall, cap a un altre home lliure, el senyor, qui té obligacions com són la protecció i sosteniment del primer”. Les característiques d’aquest sistema són:

      • importància dels vincles de dependència home – home

      • jerarquia en els drets de propietat

      • fragmentació del poder

    1. Escola dels Annales.

Va intentar investigar la societat feudal, tant en aspectes econòmics com institucionals, però aprofundint en els factors sociològics i mentals. Així, Marc Bloch identifica com característiques principals del feudalisme, les següents:

    • existència d’una classe superior i privilegiada de soldats i, una altra classe no privilegiada i sotmesa a la terra de camperols

    • l’estament privilegiat gaudeix de la possessió de la terra, jurisdiccions i drets a canvi de fidelitat i servei al seu senyor superior

    • existència de relacions de dependència amb formes molt variades

    • fragmentació de l’estat

    1. Els historiadors eclèctics.

Com, per exemple Perry Anderson, entenen el feudalisme en una triple vessant. Per una part des de la perspectiva més restingida, l’entenen com el conjunt de vincles personals que uneixen al senyor i al vassall en base a unes obligacions i beneficis per a totes dues parts. Aquest procés, a més a més implica la fragmentació del poder polític en feus autònoms i, en tercer lloc, es desenvolupa en paral·lel, una economia senyorial, amb l’adscripció del camperolat a la terra i, l’obligació directa d’aquest últim de prestar servei de corvea al senyor i pagar delme sobre la collita i, tributs sobre la terra.

En totes les definicions que hem vist del feudalisme, s’observa que el feudalisme presenta una clara base rural i fa que la possessió de la terra es convertisca en el mòbil del poder.

  1. La qüestió de l’origen del feudalisme.

Al igual que en apartats anteriors, també ací hi ha diferents teories, però centraré la meva exposició en dos autors, com són Henry Pirenne i Georges Duby.

    1. Segons Pirenne.

El feudalisme és la repercussió en l’ordre públic de la ruralització de la societat. Aquesta ruralització es va donar, segons Pirenne durant l’època carolíngia ja que aferma la continuïtat del món romà amb la continuïtat del sistema econòmic romà amb la pervivència de l’aristocràcia d’època romana, que es refugia en les seves viles a partir de la caiguda de l’imperi romà d’occident, tot mesclant-se amb l’aristocràcia dels pobles “bàrbars”. Tot aquest procés crea un nou grup de propietaris rurals/feudals durant el període merovingi. Aquesta continuïtat econòmica sols va ser interrompuda per l’arribada dels àrabs al món mediterrani europeu, fet que interrompria també les rutes comercials i, provocaria al mateix temps el final de la vida urbana europea i, la conseqüent ruralització. Amb Carlemnay, a partir de l’any 800, hi ha certa reconstrucció de l’imperi romà d’occident amb un model de govern romà i germànic. En aquesta organització són peça clau els comtes, que reben el seu feu del rei durant l’acte d’investidura mentre juren fidelitat. Aquest paper és representat pel marqués en zones de frontera o allunyades de la cort. L’administració de la cort i el palau es confonen amb l’administració del reialme. Però, a la mort de Carlemany es dóna la disgregació del seu imperi i, per tant, del seu poder polític. Els comtes guanyen pes i poder als seus feus, nomenant vescomtes per a que governen els seus territoris durant la seva absència i, mitjançant noves relacions de vassallatge atorguen feus i senyorius als seus vassalls a canvi d’hosts militars, per així refermar el seu poder front al monarca i front a d’altres senyors feudals. Amb açò el poder central es debilita i, amb aquestes relacions feudovassallàtiques escalonades es va generant el sistema feudal que impregnarà els àmbits polític, econòmic, social i institucional (aquest és el model seguit per Catalunya, p ex.).

    1. Segons Georges Duby.

Aquest autor retarda el procés de ruralització a l’època del baix imperi romà, durant la crisi del s. III, època en la que els aristòcrates romans abandonen les urbs mentre que la inseguretat creada per les invasions bàrbares obliguen als clients a buscar refugi en els senyors, als que juren fidelitat. Per altra banda, els latifundis, que volen ser autònoms, no poden permetre’s el manteniment d’un exèrcit d’esclaus pel que els esclaus són manumitits jurídicament, encara que mantenint una relació de dependència amb el senyor, a qui ha de pagar amb una part de les collites (després amb diners) i a qui ha de prestar una sèrie de serveis quan el senyor els reclame. Aquests serveis s’especifiquen al pacte inicial i, l’esclau es troba vinculat a la terra, què no podrà abandonar. El senyoriu serà, segons Duby, en la cèl·lula essencial de la societat feudal. Del senyoriu parlarem més endavant, però ara ens detindrem en la revisió dels ritus, formes i obligacions del feudalisme com a institució.

  1. La institució feudovassallàtica i la seva evolució.

L’origen de la cerimònia per a segellar la relació entre senyor i vassall té el seu origen en l’encomanament, segons Balard, acte que vinculava a dos individus lliurement mitjançant dos ritus: l’homenatge i la investidura.

    1. L’homenatge.

Aquest acte consta de dues parts, com són el inmixto manus i la fidelitas.

Pel que fa al inmixto manus, el vassall s’apropa agenollat al senyor amb el cap descobert i les mans juntes i col·locades entre les del senyor com a símbol arcaic de mescla de sang. És una subordinació voluntària. Pel que fa a la fidelitas, el vassall jura sobre els llibres sagrats i promet servei al senyuor per pertànyer al seu cercle d’amistat. És un rol religiós i per tant un jurament sagrat que es segella amb el bes de la pau (òscul).

    1. La investidura.

Es produeix quan el senyor entrega “el benefici” al vassall, què sol ser un feu en forma de terres. Ara, les obligacions del vassall seran de tipus militar, englobant host, cavall, escorta i guàrdia, però també poden ser de tipus econòmic en casos concrets de segrest del senyor, casament d’una filla o per les croades. També pot ser de tipus judicial, consell, cort o assemblea.

Per part del senyor, el feu sol ser terra, però en els últims temps del feudalisme es va passar a donar una bossa de diners, comandament, justícia o cobrament de peatges. En funció del tipus de feu, durant la investidura, el senyor entrega al vassall un terrós de terra, anell o vara de comandament com a símbol. En el cas especial d’un vassall eclesiàstic, evidentment aquest no estava obligat a la defensa per les armes.

    1. Evolució.

En l’evolució d’aquesta institució, a partir del s. XIII, alguns aspectes de la relació canvien, encara que al principi es tractava d’una relació biunívoca, d’un vassall amb un únic senyor, amb el temps un mateix vassall podia prestar jurament a varis senyors i, ocasionalment, açò podia representar interessos contraposats. Per a subsanar el problema es va establir el conegut “homenatge ligi”, amb un senyor prioritari entre tots (Balard). Al mateix temps i, amb el pas del temps, el feu es va poder reinfeudar i presentar com a garantia de préstec i, a poc a poc es va convertir en hereditari, amb la qual cosa el servei perdia qualitat, ja que els hereus ja no es sentien tan lligats al senyor. Per aquest motiu es va establit una legislació que feia que el feu retornaria al senyor en cas de que el vassall no el servira amb la mateixa intensitat o, no tinguera descendència i obligava a pactar el matrimoni ,si la descendència era femenina i, a prestar jurament a tots els germans cap a l’hereu (la primogenitura).

Si en aquest contracte sinalagmàtic el vassall no compleix les seves obligacions, és acusat de “felonia” però, també podia rebutjar el feu amb el gest de tirar la festuca als peus del senyor a mode de desafiament, iniciant-se així una guerra.

    1. El final del feudalisme.

S’inicia al s. XIII, quan es donen certs factors.

  • Les seves pròpies contradiccions internes i la fragilitat de les relacions feudovassallàtiques, que es contaminen del reindeudament i amb la possibilitat de retre servei a varis senyors.

  • Els vassalls comencen a substituir el servei de les seves hosts per diners, el qual al mateix temps, el monarca fa servir per pagar mercenaris (sols fidels a ell) o finançar-se un exèrcit privat.

  • Quan el feu esdevé hereditari la qualitat del servei disminueix.

  • Els nous mètodes de lluita fan menys necessària la cavalleria i, per tant la noblesa militar per pes.

Tots aquestos factors i altres de tipus malthusians o de desenvolupament del comerç com indica Aweezy (capitalisme mercantil)), duran a poc a poc al desvirtuament de la institució feudal, mentre que els monarques aniran reunint parcel·les de poder polític i reunificant territoris pertanyents a nobles rebels o sense descendència, així com per victòries militars. Tot açò va significar una centralització del poder novament que donarà pas al naixement de l’Estat Modern i, la desaparició del feudalisme paulatinament com a institució.

  1. La societat feudal.

Georges Duby, en la seva obra “Guerrers i camperols”, mostra una societat feudal d’aspecte piramidal, estant en la base el camperolat, sense cap privilegi, adscrit a la terra (serfs de la gleba) i obligat a pagar en diners, espècies i treball personal. Dintre del grup de camperols cal distingir entre els esclaus i els homes lliures i, dintre d’aquest darrer grup entre petits propietaris alodials i colons adscrits a la terra. Aquesta vinculació a la terra, va provocar abusos dels senyors, els mals usos, donant-se nombroses revoltes camperoles durant l’època.

En l’esglaó superior estaven els senyors, els privilegiats i, per tant exempts de pagar impostos. Aquests senyors tenien drets jurisdiccionals per jutjar els seus camperols, cobrar peatges sobre ponts i camins i cobrar per l’ús de molins, forns, etc… L’estament eclesiàstic també era privilegiat encara que sense l’obligació de prestar serveis d’armes com els cavallers. Damunt d’aquesta piràmide feudal estaria el rei a efectes jerparquics, que no pràctics ja que alguns senyors feudals tenien més poder econòmic i militar que el rei, qui era considerat un primus inter pares. Tot i això, l’Església s’encarrega d’atorgar-li un poder supraterrenal, heretat directament de Déu.

  1. L’economia senyorial.

Com assegura Perry Anderson, el fonament de l’economia senyorial és el camp i la seva unitat bàsica: el senyoriu, què segons Boutuche s’estructura en tres parts:

    • Reserva indominicata (terres del senyor). Era explotada directament pel senyor amb el treball del camperolat a sou, serfs i esclaus. Ací estaran les millors terres, la residència del senyor i els establiments principals (molí, forn, estable, …)

    • Mansos dels colons,són petites unitats de terreny en les quals es divideix la propietat i que, teòricament, són suficient per alimentar una família sencera. Les obligacions del colon són llaurar la terra i pagar la part proporcional al senyor així com també les corvees.

    • Terres comunals, estan compostos per boscos i prats que poden ser utilitzats per tothom, però que amb el pas del temps i per la força passaran a ser possessió dels senyors.

El senyor podia ser tant laic ocm eclesiàstic i, els camperols alodials eren propietaris de les escasses terres que tenien, essent difícil la seva supervivència.

Tot i que la base fonamental de l’economia senyorial és la terra i el camperolat, no podem oblidar la tasca dels artesans, que mantenen al senyoriu en règim d’autosufuciència. Estem parlant de ferrers, teixidors, alfarers,…

El tercer factor de l’economia senyorial és el comerç ja que si a inicis de l’època feudal gairebé es paralitza i l’economia monetària quasi desapareix, durant el s. XII, i potser abans tal i com diu Duby, el comerç comença a resorgir en Europa des del s. XI. Apareixeran nuclis comercials importants a la Mediterrània, com a Venècia i, al mar Bàltic sorgirà una lliga comercial que crearà al 1356 la Hansa. Totes dues rutes, zones de comerç estaven en contacte amb les fires comercials, que al llarg de l’època medieval demostren que el comerç no ha desaparegut.

Hi haurà tant mercats internacionals, com regionals i locals, al voltant del senyoriu. També es dóna el desenvolupament de la banca i l’aparició de les lletres de canvi.

Pel que fa a l’agricultura, al llarg del període feudal cal distingir, segons Balard, entre una primer etapa de baixos rendiments i una segona a partir del s. XIII amb la millora dels sistemes d’explotació de la terra (rotació triennal), l’augment de bestiar (adobs), l’augment de les roturacions.

Hi ha un augment de les collites i una millora alimentària que també provocarà un augment demogràfic. Europa va triplicar la seva població entre l’any 1000 i el 1300. A més a més es va fer necessària una major roturació de terres, produint-se allò que Duby anomena com les conquestes camperoles, que van provocar un descens en el tamany dels boscos europeus, per així crear nous camps de conreu. Al mateix temps es donarà un creixement urbà.

  1. Conclusions.

El feudalisme és un fenomen que caracteritza gran part de l’EM pel que fa al seu sistema econòmic, l’estructura de la propietat, la propietat de la terra i les institucions i, com hem vist va patir una lenta evolució durant tot el període. Existeixen continus estudis i un revisionisme constant, però potser allò que més ha impactat ha sigut la seva empremta en la literatura, en novel·les de cavalleria i , en el cinema, apropant el feudalisme al públic en general.

Publicat dins de Història | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

L’Informe Petras dèsset anys més tard

(…)a principios de enero de 1995…(…)
(…)La monitora de aerobic, de 29 años, trabajaba 50 horas a la semana por 60.000 pesetas. Nos hicimos amigos, y un día “desapareció”: su contrato laboral de 6 meses expiró y, lo que ella más temía, fue inevitablemente despedida. Otro empleado temporal la sustituyó. En el videoclub, un licenciado en Historia vendía vídeos, trabajando 48 horas por 70.000 pesetas… y se sentía afortunado. En Hospitalet, una chica de 19 años ensobraba por 1.000 pesetas al día trabajando 10 horas diarias…(…)

Són fragments del conegut com a “Informe Petras”, de 1995 que tenia com a objectiu fer una diagnosi exacta de la societat espanyola i de l’evolució de la societat i del món laboral. L’informe va ser oblidat per l’administració d’aleshores, govern del PSOE, quan el PSOE es va passar al neoliberalisme.
Ací teniu l’informe Petras, el tenia guardat. Feu clic ací

Ací, unes reflexions meves vuit anys després., 2003.

L’INFORME PETRAS VUIT ANYS DESPRÉS.

Al 1995, James Petras va escriure una anàlisi sociològica, per encàrrec del CSIC, de la societat espanyola, i se’ns revelaven tota una sèrie de dades realment increïbles. Sobretot es donava molta importància a la comparació entre diverses generacions de treballadors, i la seva respectiva incorporació al món laboral.
La conclusió era rotunda, l’arribada al poder del “nou socialisme” encapçalat per Felipe González havia creat una nova societat baix el control total del liberalisme econòmic, on una societat cada cop més capacitada per entrar al món del treball no hi trobava el seu lloc. Sols hi havia treballs mal pagats, amb una creixent temporalitat i sense cap esperança d’estabilitat laboral i per tant econòmica.
La cada cop pitjor situació del mercat laboral seguia les directrius necessàries per adaptar-se a l’aleshores coneguda com a CEE i ara UE, clarament dirigida pel nou liberalisme econòmic creador de la societat de consum de llavors i d’ara. Aquella lamentable situació de bona part de la joventut al conjunt d’Espanya, feia que l’emancipació es retardara i que els fills i filles se n’anaren de casa cada cop més tard.
Doncs bé, la situació del moment tan ben reflectida per James Petras és la mateixa a hores d’ara.
Les dades són paregudes. Està clar que la taxa del 21 % d’atur de mitjans del govern del PSOE ha baixat prou, però no s’ha acabat amb la precarietat del món laboral. Les ofertes de treball no es corresponen a la gran quantitat de titulats universitaris, el mercat laboral encara no ha pogut absorbir el boom tant demogràfic i més tard universitari dels anys setanta. Espanya no ha estat capaç de crear una xarxa de treball per donar eixida no sols a les carreres de la branca d’Humanitats –relacionades amb l’ensenyament-, sinó que tampoc ha sigut capaç de donar eixida laboral a llicenciats en medicina o en psicologia per exemple. I açò ens remet a comentar la situació dels serveis públics, immers a una depauperació progressiva dels seus serveis i prestacions públiques.
La situació actual de pilars fonamentals d’allò que s’ha vingut a qualificar com a Estat del Benestar; sanitat, educació, cultura, vivenda, seguretat, treball… , és realment preocupat. El procés liberalitzador de l’economia iniciat per govern socialista i, perpetuat per l’actual, ha provocat que la gestió de la Sanitat pública estiga en mans d’empreses privades –per exemple. Que la nostra salut estiga en mans d’ens privats és inconcebible per a qualsevol persona que vullga la igualtat social, però qui protesta? Doncs pràcticament ningú, i els mitjans de comunicació apenes se’n fas ressò de les protestes. Com podem explicar que la societat no alçe la veu?
Doncs perquè la societat civil no existeix, no està vertebrada. Va deixar d’existir quan l’Estat li deia què era el què tenia que fer, i el que no tenia que fer –Petras assenyala al govern del PSOE-. És cert, l’Estat és qui cria o malcria els seus fills, i depenent de com els crie aquells arribaran a tindre capacitat per raonar o no, de ser persones amb capacitat de judici propi. I la veritat que actualment la majoria de la societat resta adormida davant de grans agressions a la seva integritat com a tal.
L’ensenyament públic està arribant a un grau tan elevat d’abandó per part del poder polític que els centres d’ensenyament privat d’ideologia conservadora estan aflorant com ho fa la flor de tarongí. És lamentable que el pla escolar encara no estiga complet, quan la LOGSE es va aprovar ara fa més de deu anys, i que el govern del PP haja tret una nova llei educativa que ens torna cap arrere i fa incidència en molts aspectes que recorden l’ensenyament franquista.
El fet a destacar a la situació de l’ensenyament, i de la baixada de la qualitat i dels resultats és clarament la falta de recursos per dur a terme tot allò que la LOGSE propugnava. Si l’ensenyament impulsava la formació de ciutadans reflexius; respectuosos amb la diversitat cultural, i religiosa, si es pretenia formar ciutadans democràtics, el què veritablement s’ha aconseguit és que degut a l’obligació d’estendre l’ensenyament obligatori fins als setze anys és que la situació siga patètica a les aules.
Qui escriu no és ensenyant –està en procés-, però de bones fonts coneix la situació a les aules, les quals són clar reflex de la societat. I la situació és preocupant, molt preocupant. L’ensenyament públic està essent abandonat per part de l’administració, no hi ha prou recursos humans ni materials per atendre ni a la totalitat de l’alumnat, ni en la seva diversitat ni en la seva particularitat. La nova llei retrògrada propugna la recerca de la qualitat, però com podem arribar a la qualitat si no hi ha recursos per dur endavant aspectes tant importants com la simple projecció d’un audiovisual?
La situació social d’ara, no difereix molt de la del 95 quan James Petras va realitzar la seva anàlisi, però podem afirmar que tant l’ensenyament com la sanitat públiques han sofert un greu procés negatiu, i la seva situació és molt preocupant. El desballestament definitiu de  la societat civil està cada cop més a prop. L’educació crea ciutadans, però amb l’actual sistema d’ensenyament, la societat futura potser siga feixista i amb els ulls clucs. I per suposat fàcilment manipulable per qui en veritat ens governa, el capital.

Ara estem al 2012 i estem pitjor que mai. Les mateixes receptes no han fet més que enquistar el problema.

Publicat dins de Reflexions | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

WebQuest Primera Guerra Mundial

Ací teniu una WebQuest de producció pròpia sobre la Primera Guerra Mundial.

Està enfocada a alumnes de l’assignatura “Història del món contemporani” de primer curs del batxillerat.

Per anar a l’activitat cliqueu damunt la imatge.

Espere que us agrade.

First_World_War

Publicat dins de Història | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Context històric de l’art Barroc

L’art barroc es desenvolupa a Europa entre finals del s. XVI i la primera meitat del s. XVIII i, per a entendre millor el significat d’aquest període artístic cal conèixer la societat que el va veure nàixer.

Durant el s.XVI es donen a Europa processos de reforma dins del catolicisme que donaran com resultat l’escissió interna de l’església de Roma, apareixent el luteranisme (en bona part de l’Imperi Germànic), el calvinisme (a Holanda) i l’anglicanisme (a Anglaterra). L’escissió que es dóna en el si de l’Església Catòlica fa que el Papat (amb seu a Roma) perda part del seu poder moral sobre poders polítics emergents. Cal tindre present que estem davant del creixement del poder polític de les monarquies europees, que podem definir com a Monarquies Autoritàries.

Davant d’aquesta pèrdua de poder moral, de control social sobre part de l’Europa de l’època, l’Església Catòlica convoca el conegut com a Concili de Trento (1545-63), base de la Contrareforma catòlica que comportarà una major rigidesa moral de l’Església Catòlica, així com dels països que estaven davall el seu control moral i religiós.

Si el XVI és el segle de les reformes protestants i de la Contrareforma Catòlica, ho és també de l’expansió de la Monarquia Hispànica, el rei del qual en el moment de Trento; Felip II, s’erigeix com a defensor de la Cristiandat i assumeix amb total gratitud la rigidesa moral que el Concili imposa a l’Església i la societat.

Però l’època a què ens referim, finals del XVI fins mitjans XVIII, és també l’època en què les monarquies europees estan adquirint major pes polític i aniran evolucionant cap a l’Absolutisme Monàrquic. Estem en l’Europa de l’Antic Règim, amb pervivència de relacions socioeconòmiques de caràcter feudal, amb una societat dividida en privilegiats i en no-privilegiats. L’esperança mitjana de vida és d’entre 35 i 40 anys, amb una economia de base agrària que veurà com durant el s. XVII es genera una crisi econòmica que farà empitjorar l’estat econòmic de les monarquies europees i, que serà un dels causants que la Monarquia Hispànica entre en una profunda crisi, de la què no eixirà.

Durant el s.XVII, l’Espanya dels Àustries entra en decadència política en la segona meitat de la centúria. Si bé amb Felip III es va inaugurar el període dels Àustria menors (terme emprat pels especialistes per a referir-se als reis espanyols d’aquesta dinastia durant el s.XVII), no serà fins al regnat del seu fill Felip IV quan es constatarà el fi de la Monarquia Hispànica com a gran potència europea i mundial. El fet que Espanya perda pes a nivell internacional no és obstacle per a que l’art es veja ressentit, ja que durant el s.XVII es dóna un renàixer la literatura castellana, així com una gran producció artística. Aquesta elevada producció d’obres d’art durant el període, la majoria promocionades i sufragades per la Monarquia, tenien una clara intencionalitat: ocultar la realitat, la decadència econòmica, política i militar de l’Espanya del XVII.

Estem davant l’art com a propaganda. Durant el Barroc, s’exalçarà la figura de la Mare de Déu i la resta de personatges religiosos. Així mateix, l’art estarà compromès al servei de la fe catòlica, en contraposició a l’art renaixentista, orientat a la contemplació formal per a erudits.

Durant la segona ½ del s.XVI governava Espanya Felip II, rei molt catòlic que farà de la seua monarquia la defensora de la cristiandat i del seu dogma; per la qual cosa el seu immediat successor, el seu fill Felip III, es veurà obligat a defendre tant les seues immenses possessions territorials com a eixir en defensa de qualsevol atac a la fe catòlica. Aquesta constant bel·licositat farà que l’Espanya del XVII tinga uns quants fronts militars oberts, amb la despesa econòmica i el desgast social i demogràfic que comporta. A poc a poc, Espanya entra en crisi (sobretot Castella) i el poder reial (que s’havia delegat en la figura del valid) veu en l’art una possibilitat de fer creure a la ciutadania que tot continuava igual, que la preeminència espanyola a Europa bé val els sacrificis que la ciutadania està realitzant. Estem davant d’una societat mal alimentada, pobre, que veurà com la pesta li assota en 1646 i 1648 mentre el valid (a qui el rei dóna el poder de governar) i la Monarquia gasten ingents quantitats de diners en la guerra per tal de mantindre les aparences.

Espanya és un dels paladins de la Contrareforma catòlica. Els jesuïtes espanyols lluiten a Trento per a defendre la indiscutibilidad del dogma i la primacia absoluta dels assumptes espirituals sobre els materials, i d’altra banda l’acció de la Inquisició vetlarà perquè així siga. El poder de l’Església serà tremend i donada la gran extensió dels dominis de la Monarquia Hispànica (Europa i Amèrica) tindrà majors conseqüències que en la dividida Itàlia. Açò explica les més notòries característiques del nostre barroc: la primera és que la temàtica plàstica tindrà un definit caràcter religiós; la segona és que l’art, igual que a Roma, serà utilitzat com a argument convincent del poder catòlic. També ací, i amb gran èxit, l’art es dirigirà abans a la sensació que a la raó.

 

 

Publicat dins de Art | Deixa un comentari